Els meus records del Liceu (X)

El Gran Teatre del Liceu seguia lluitant a l’inici de la temporada 1962-63, contra  tots els elements adversos, com el timbaler del Bruc, i ho feia alternant el repertori habitual, amb el que es va denominar “Festival de Festivales”, on es van convidar diferents companyies que havien actuat en els festivals d’aquella època, però aquesta idea va tenir un èxit limitat, com veurem més endavant.

El cicle va començar amb molta empenta, amb Norma, que va significar el debut de la gran soprano Leyla Gencer, que va fer una important carrera, amb un repertori semblant el de Maria Callas encara que amb la Callas era molt difícil competir-hi i per això no va aconseguir la fama que es mereixia. La seva visió de la sacerdotessa va ser brillant i segura i va estar acompanyada per la gran Fiorenza Cossotto, que sempre va triomfar en el paper de Adalgisa, especialment en els duos amb Norma, i les van acompanyar els sempre correctes Bruno Prevedi i Ivo Vinco, que com se sap era l’espòs de la Cossotto.

El repertori italià va continuar amb Otello, on estava prevista l’actuació de l’important tenor búlgar Dimitri Usunov, que finalment no va venir. El va substituir Carlos Guichandut, antic baríton, que va complir, junt al professional Dino Dondi, en el paper de Iago. Continuà aquest repertori amb Il trovatore, on tornà a destacar, sobre la resta del repartiment, Fiorenza Cossotto com Azucena. La següent obra, L’elisir d’amore, tenia l’al·licient del debut del gran estilista Ferruccio Tagliavini, que després d’una llarga carrera (havia debutat l’any 1938 i es retirà el 1966) va demostrar que, amb una veu que no estava en el seu millor moment, podia cantar pàgines com “Una furtiva lacrima” de tal forma que t’emocionava.

Venia després l‘habitual estrena d’una òpera italiana, amb el recolzament del “Instituto Italiano de Cultura” i va ser l’obra “Uno sguardo dal Ponte” de Renzo Rossellini, basada en una peça del mateix títol del gran dramaturg americà Arthur Miller, que feia poc havia enviudat de la famosa actriu de cinema Marilyn Monroe. En aquesta obra va destacar la presència escènica de Nicola Rossi-Lemeni, i va complementar la vetllada el ballet “Rapsodia sincopada” del compositor i crític musical Manuel Rodríguez de Llauder, on van lluir els dansaires del Liceu, especialment Aurora Pons i Juan Sánchez, que sota la direcció de gran mestre Joan Magriñà, feien una bona tasca en les òperes en les que el ballet tenia un cert protagonisme.

El festival de festivals no va començar massa bé i s’inicià amb La bohème, amb un primer repartiment en què la soprano era correcta (Mietta Singhele), però la resta eren tan fluixos que els van haver de canviar a tots, degut a les moltes protestes, per  cantants més dignes de la casa; amb la Aida el nivell no va millorar (amb l’excepció de la soprano Margaret Tynes, excel·lent protagonista, que l’any següent va tornar amb una obra tan diferent com Salomé, d’Strauss). Com era habitual, hi havia música espanyola, que aquest any estava representada per la joguina musical que és El Giravolt de Maig, d’Eduard Toldrà, com un homenatge amb motiu de la seva mort recent, i dues obres de Xavier Montsalvatge, Una voce in off i El gato con botas, que van ser dirigides escènicament per Antoni Chic i musicalment per Rafael Ferrer, company de Toldrà a l’orquestra Municipal.

L’òpera alemanya va estar representada per Le nozze di Figaro, on va destacar Montserrat Caballé donant elegància a la Comtessa, amb un repartiment només correcte i per Elektra, de Strauss, amb la impressionant veu de Gertrud Grob-Prandl, una de les més potents que jo he sentit en viu, complementant el ballet amb música del mateix compositor, Soirée vienesa, amb la companyia del teatre.

Vull recordar que l’última funció era el dia de Nadal, era l’any 1962, l’any de la famosa nevada, la qual va dificultar moltíssim l’assistència al Liceu, tant d’intèrprets (faltaven alguns ballarins que no van poder arribar) com de públic (que devíem ser unes cinquanta o seixanta persones) alguns dels quals, es diu que van arribar amb esquis. Jo vaig poder anar-hi (amb por a relliscar) perquè vivia prop de les Rambles i l’aspecte era impressionant. També és divertit el fet que hi ha gent que explica que va anar al Liceu aquella nit, i en total, se supera la gent que realment hi havia al teatre.

El nivell de les companyies invitades es va elevar amb la presència de l’Òpera de Belgrad, que va representar dues obres: Don Quichotte, de Massenet i Ievgueni Onieguin, de Tchaikovsky, amb el director Oskar Danon que va donar subtilesa melòdica i intensitat a les dúes obres, junt amb un conjunt d’intèrprets de gran qualitat. En l’obra de Massenet va lluir la gran capacitat artística de Miroslav Changalovic, l’entrega de Ladko Korosek i la línea de Breda Kalef; mentre que en la de Tchaikovsky  eren molt remarcables la musicalitat de Radmila Bakocevic i la rotunditat de Malenija Bugarinovic.

No va passar el mateix amb la Companyia de Núremberg representant Wagner: Lohengrin i Die walküre; on podem destacar una mica l’aportació de Fritz Uhl en el paper de Siegmund. El repertori wagnerià es va complementar amb un Tristan und Isolde de poca volada, on hi havien els magnífics decorats de Josep Mestres Cabanes, que tenien una perspectiva impactant.

El repertori francès fou representat per Werther, on va destacar la direcció de Jesús Etcheverry i l’actuació d’André Turp, tenor de una gran elegància i molt comunicatiu.

La presència de la companyia de l’òpera de Sofia va tenir la singularitat de la representació de La novia venuda, d’Smetana, poc habitual al Liceu, amb la intervenció de l’interessant baix Nicolai Ghiuselev, mentre que Boris Godunov va ser interpretada per un repartiment discret.

L’última de les companyies invitades va ser la del Festival de Metz, amb Pelleas et Melisandre, de Debussy, òpera no representada al Liceu des de la temporada 1948-9, i que no va crear un interès en el públic de l’època, malgrat la participació de la expressiva soprano francesa Denise Duval (delicada Melisandre) i dels decorats, que havia creat Jean Cocteau.

La temporada de primavera va estar a càrrec del correcte ballet de l’Òpera de Sofia i, cosa estranya, també es va fer una temporada d’opereta que va comptar amb la presència de l’estimat tenor Gianni Poggi, ja veterà, i la soprano Franca Duval i es van representar tres obres: Das Dreimäderlhaus, de Schubert (autor de qui era la primera vegada que es representava una obra al Liceu); una de les operetes més famoses, La viuda alegre de Lehàr i Il paese dei campanelli de Virgilio Ranzato, que volia ser moderna i no ho era.

Albert Vilardell

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .