1955. Festival Wagner des del cinquè pis

A seixanta anys de distància d’aquell esdeveniment se’m convida a fer un record, una rememorança, del Festival Wagner 1955. Ho intentaré, per més que per raons òbvies sols puc fer-lo que des de la perspectiva del que aleshores era el general del cinquè pis del Gran Teatre del Liceu. No serà, doncs, un treball erudit, ple de dades més o menys sorprenents, sinó que un senzill record personal. Fins i tot una mica emocional. Un record de qui va viure l’esdeveniment no des de llocs més o menys privilegiats, des del punt de vista del coneixement de com s’anava preparant l’esdeveniment, sinó des d’un lloc, un espai, que també és, ha estat i és, una part de la història del Gran Teatre. Anem-hi, doncs.

Tenia aleshores divuit anys i en feia ja un parell que anava habitualment al Liceu, per més que de forma selectiva respecte de títols i compositors. M’hi havia estrenat el 1953 amb un Parsifal interpretat pel gran Max Lorenz. Va ser la seva darrera actuació al Liceu.

Per aquell temps ja corria la brama que “els de Bayreuth” podrien venir aquí. Sonava estrany. Més aviat increïble, perquè prou sabíem que ells mai no s’havien desplaçat fora del mític teatre del Festival. Però alhora també ens dèiem que el Liceu, malgrat la seva modèstia comparant-lo amb els grans teatres d’òpera d’aleshores, era pel Patronat del Festival una cosa diferent. I és que d’una o altra manera el seu nom estava lligat a Josep de Letamendi i Joan Marsillach, membres tots dos de la delegació catalana del Patronatverein del Festival. I també hi havia la dinàmica Associació Wagneriana, amb Geroni Zanné i Joaquim Pena i les seves traduccions dels textos amb els temes i figures musicals al costat. I també hi havia hagut allò d’haver estat el primer teatre del món que havia fet l’estrena oficial de Parsifal fora de Bayreuth, el 31 de desembre de 1912 a les 11 de la nit, una hora abans que comencés oficialment el 1913. Una curiosa i fins i tot emotiva història. O sigui, que dins d’un escepticisme il·lusionat, els de “dalt de tot”, que evidentment no estàvem al dia de les negociacions que s’estaven fent, ens dèiem que aquella vinguda no era possible... però que tot podia ser.  

I efectivament, va ser. Es va confirmar que sí, que venien. I vam saber que sentiríem veus aleshores, i encara avui per alguns, mítiques: Martha Mödl, Wolfgang Windgassen, Hans Hotter... I també els no menys mítics orquestra i cors del Festival Wagner, dirigits per dos directors no menys mítics pels qui també anàvem al Palau, Kleibert i Jochum. I perdoneu l’excés de l’adjectiu mític, però és que en aquell aleshores esclereotitzat país, aquests noms estaven, un a un, situats en un espai quasi sideral. I ara, tenir-los tots junts, ja era el súmmum.

Bayreuth1955-ArxiuFinaMarti

Fons Fina Martí

També es parlava, i molt, dels muntatges escènics de Wieland Wagner. Sense elements naturalistes –“sense decorats” dèiem–, vorejant l’abstracció. Amb una novetat, nova per nosaltres: el ciclorama. Un extraordinari invent –després vam saber que ja era força antic– que substituïa els decorats de paper “de sempre”, i del que es deia, que permetia crear espectaculars sortides de sol, dies assolellats o de tempesta i nits transparents. I tot –miracle de la il·luminació!– sense transició ni canvis escènics.

Es van concretar les dates, abril i maig, i es van posar a la venda les entrades. I la primera cua, d’hores, a la taquilla, fent tota mena de comentaris sobre les meravelles que ens esperaven, i marxant després amb les tres preuades entrades per les tres representacions de tarda, a la butxaca.

Cal dir, també, que el Festival Wagner depassà l’àmbit estricte del Liceu i els liceistes. A la Rambla, Passeig de Gràcia i rodals hi va haver botigues que es van decorar “wagnerianament”. I cosa inconcebible avui, en què l’única ambientació musical que es pot sentir a una botiga, sigui del que sigui, és música kleenex, d’usar i llançar, aquelles van complementar la decoració amb la música que pertocava. De Wagner, evidentment. Recordo haver sentit bona part del tercer acte d’El crepuscle dels déus a la porta d’una botiga ja tancada. Plovisquejava...

Per altra banda, al Saló de Tinell es va programar audicions, amb aquells discos de 33 rpm., que per nosaltres eren una meravella, de les tres obres que es representarien al Festival. I un altre record: amb un amic que fa anys vaig perdre de vista, i amb l’aleshores imprescindible per un wagnerià de pro llibret de “la wagneriana”, vam escoltar tot el Tristany i Isolda. D’una tirada. Asseguts a un banc de fusta incòmode, i amb un fred que pelava.

I finalment va arribar el 17 d’abril, primera representació de tarda –les meves entrades eren de tarda–: Parsifal. He parlat de la primera cua, a la taquilla, i després van venir les altres. Les normals. Les de sempre, tarda o nit, al carrer Sant Pau. Cues avui ja no existents, però que són part, i per a més d’un importants en el seu record, de la història d’aquest Gran Teatre del Liceu. Pels més joves faré una breu explicació.

En aquells temps, i encara durant molts anys més, el quart i cinquè pis estaven fèrriament segregats de la resta del teatre, i tant l’entrada com la sortida es feia única i exclusivament que per una escala que hi havia al carrer de Sant Pau. De la que cal dir que res no té a veure amb l’actual. Per altra banda, la sala del Liceu amb la seva forma de ferradura és d’una gran bellesa estètica, sí, però, ai!, amb massa seients cecs. Més com més amunt s’està. El general d’aleshores, tercer rengle de quart i cinquè pis, era un banc que no estava numerat. Per la qual cosa calia ser els primers en entrar si es volia poder ocupar algun dels quaranta seients de cada pis, vint a cada banda de la porta més central, que tenien una visibilitat perfecta.

El mètode era el següent. Si es tractava de funció de tarda, s’hi anava d’hora, però molt d’hora, al matí, i si ja hi havia algú a la porta de l'escala, que era tancada, se li demanava tanda. Es feia alguna xerradeta (de fet, tots ens coneixíem una mica), i qui havia donat la tanda marxava. Quan venia algú altre es repetia l'operació. Cap a quarts de tres ja tothom estava a la porta. Fent cua en l’ordre de la tanda. A les tres en punt s’obria i guardant l’ordre de la cua es pujava fins l’alçada del tercer pis, d’on ja no es podia passar. Fins mitja hora abans de començar, t’estaves assegut als esglaons fent petar la xerrada amb els altres que estaven el teu costat. Menjant alguna cosa que duies... i cap a les cinc baixava un porter, tothom es posava dempeus i cap amunt cames ajudeu-me .

Cal dir que això tampoc no era un tret exclusiu del Liceu. Els qui hagin vist el film de Michael Power Les sabatilles vermelles, amb Moira Shearer, Ludmila Tcherina i Leonide Massine –altres tres grans mites, aquests del ballet– recordaran que en la primera seqüència un gran nombre de gent està la porta del Covent Garden per la que s’accedeix al general. Obren, i tothom puja corrents, a veure qui arriba primer i pot tenir els millors seients per veure l’escenari. Doncs això era el que passava al Liceu, amb l’agreujant que un mal seient significava no veure mig escenari. O gens. Per la qual cosa tot el respecte que s’havia tingut a l’ordre de la cua ara desapareixia. I en el Festival Wagner, veure l'escenari se’ns feia imprescindible.

En conjunt. D’aquest Festival, queda el record d’una posada en escena que es podia qualificar d’abstracta, però que no desvirtuava en absolut el contingut del llibret –tan fonamental en Wagner per poder entendre la música, ja que com és sabut ell considerava que el compositor estava al servei del dramaturg, i no a l’inrevés–, inventant-se qualsevol altra història. Un estatisme potser excessiu dels cantants. I unes veus, orquestra i cors com fins aleshores no havíem sentit al Liceu. Menys encara en una mateixa obra.

Bé, com ja he avisat, no ha estat pas un treball erudit, tirant d’hemeroteca, ni cap anàlisi de les obres o posada en escena, sinó que un record molt personal. Fins i tot emocional, ja que són coses: la botiga del passeig de Gràcia, el Saló del Tinell, les cues... que no m’ha calgut recordar ja que sempre han estat en la memòria. La qual cosa em diu que va ser una festival que sí, que en aquell moment va ser força important per mi, i per molta més gent. A quart i cinquè pis, tothom. I cal pensar que també per molts altres de la resta d'espais del Gran Teatre del Liceu.

                                                                                              Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .