Històries de l’òpera: "la querelle des bouffons" (1752-1754) [IV]

IV. La querella

I és així com arribem al mes de juny de 1752, quan una companyia napolitana d’òpera buffa s’instal·la a París. Concretament, al teatre de l’Académie Royale de Musique, que uns pocs anys després seria rebatejat com l’Òpera de París, i així es diu encara. Duen en el seu repertori diversos divertimentos que complementen l’obra en la que es basarà la temporada: La serva padrona, de Pergolesi, que sols dura cap a 45 minuts.

De fet, aquesta òpera buffa ja havia estat representada a París vuit anys abans en un teatre menor, el Téâtre des Italiens, i no havia passat res d’especial. Ara, però, aquells italians s’havien instal·lat al cor i ànima de la cultura escènica i musical francesa, i alguns representants de les essències teatrals i de la bona música d’escena pàtria, encapçalats per J. Ph. Rameau, van expressar públicament el seu desgrat pel fet que a aquell lloc tan sagrat es representés una obra buffa, amb personatges tan vulgars. I a més, i aquí es veia la mà de Rameau, amb una música que primava la melodia i l’exhibició vocal per damunt de l’harmonia i la contenció emotiva.        

Salta el debat

I va saltar el debat. Un debat que com aviat es veuria no era estrictament musical. Tampoc estrictament sobre idees i concepcions estètiques, sinó que també era d’obert caràcter social a partir del llibret i els personatges de La serva padrona... malgrat l’evident modèstia sociològica, per dir-ho d'alguna manera, de la més que convencional trama del llibret de l’òpera de Pergolesi. I va ser així perquè La serva padrona, i el conjunt de divertimentos del repertori dels buffos italians, va entusiasmar a una part de la intel·lectualitat més progressista d’aquell moment. Els membres actius i els partidaris d’un moviment ja definit aleshores com la Il·lustració. Aquests van reaccionar davant la crítica feta des del sector conservador afí a la cultura promoguda des de la Cort.

El primer en fer-ho, públicament, si més no, va ser Denis Diderot (1713-1784), ànima junt a J. R. D’Alembert (1717-1783), d’aquella Encyclopédie que seria la gènesi del pensament avançat, i que duia el significatiu subtítol de Dictionaire raissonné des sciencies, de arts i des métiers. –avui potser que això de raissonné, raonat, no digui gran cosa, però en aquell moment apel·lar a la raó per parlar de la ciència i l’art, era un desafiament al model de pensament dominant, i en molts aspectes directament a l’Església i la monarquia absoluta. I ho va fer presentant La serva padrona, i la resta del repertori dels italians, com una mostra d’art viu, lliure i no encartonat, que recull i expressa la vida real de la societat real amb personatges reals que es mouen per espais escènics reals, i no pas la falsa societat que viu al fals món de la Cort. Falsa realitat que s’expressava tot just en el seu teatre, i molt especialment en els arguments presentats sota fastuoses i irreals posades en escena dels llibrets de la tragèdia lírica i l’òpera ballet. L’atac era directe.

I va començar el debat entre les dues concepcions de l’òpera, i indirectament sobre els dos mons que aquestes dues concepcions venien a representar. Un, el dels que tenien l’hegemonia social, el món de Versalles i el seu entorn. I a l'altra banda, les noves forces que de manera genèrica representaven la gent de l’Enciclopèdia, Diderot, D’Alembert, Grimm (res a veure amb els germans Grimm), Voltaire, o J. J. Rousseau.

Els dos bàndols

Acabada la temporada, la companyia des buffons va marxar. Cal suposar que més que contenta ja que el debat que s’havia obert havia fet que la taquilla funcionés d’allò més bé, però el debat va continuar. Aquesta continuïtat s’ha d’entendre partint del fet que el tempo d’aleshores no era pas com l’actual –apareix una qüestió de rabiosa actualitat: deu dies d’intens debat a diaris, ràdios i teles, i ràpid oblit per l’aparició de qualsevol altre qüestió també de rabiosa i efímera actualitat–, aleshores, però, un debat, en el seu aspecte públic, s’expressava amb un llarg article a alguna de les poques publicacions que hi havia, i que trencava el foc. Seguit de rèplica i contrarèplica a setmanes, quan no mesos de distància.

I si la qüestió era veritablement apassionant, el debat de debò es desenvolupava en cenacles i reunions més o menys literàries, i als cafès on anava la gent que discutia apassionadament les coses que eren d’actualitat. En aquest cas, les virtuts i defectes de les dues formes d’òpera, la francesa i la italiana. Discussions en les que es barrejaven les opinions estrictament musicals, amb el plantejament d’un teatre declaradament popular i amb personatges que eren representants d’una societat viva. Avui, llegir això dit de la La serva padrona, que sols pretenia que divertir i fer riure el públic –aleshores no s'assistia a les representacions d'òpera amb la unció que es gasta avui dia, ben la contrari– no deixa de ser sorprenent, però és que en realitat s’estava parlant d’altra cosa. Com també passava amb els qui defensaven la seriosa i aristocràtica òpera ballet de Lully o Rameau.

Així es van crear dos bàndols. Amb l’òpera ballet, o si es vol la música vista com a expressió de les essències de la cultura francesa, hi havia els músics lligats a la cort, evidentment, i el que podríem dir gent de Versalles començant pel rei i Madame de Pompadour. I amb l’òpera buffa, o escola italiana, hi havia majoritàriament els enciclopedistes –nom amb què es designava no sols els redactors de l’Enciclopèdia, sinó que també els qui la compraven, llegien i compartien el seu esperit–, els sectors més inquiets de la societat, que incloïa membres de la nova noblesa de robe... i paradoxalment, la pròpia reina. Postura que se suposa adoptada perquè la seva rival a l’hora d’escalfar el llit del rei era contrària als italians.

...i Rousseau ataca

Com que en el fons es parlava tant de música com d’altres coses, el debat es va anar allargant mesos i mesos. S’hauria anat esmorteint fins desaparèixer, i sense passar a la història, si no hagués estat que a l’agost de 1753, o sigui un any just de l’arribada dels bouffons italians, J. J. Rousseau (1771-1778), possiblement més sociòleg que exactament filòsof, precursor del primer romanticisme i d’algunes de les idees del socialisme utòpic, compositor i col·laborador actiu de l’Enciclopèdia, on junt a temes de pensament social, havia escrit tots els articles sobre música, publica un pamflet, Carta sobre la música francesa, que causa sensació.

Partint dels seus sòlids coneixements musicals fa un atac directe, es pot dir que brutal, a la música escènica francesa. I amb ella a Rameau, la seva gran patum, al que fa retrets de no ser capaç, per causa de la densitat del seu contingut harmònic, de donar a las seves obres la bellesa i naturalitat de la música italiana. Música basada en la melodia que: “és en la música el que és el dibuix a la pintura. Marca els trets i figures, [i en la música] els acords i els sons són només els colors”.

Però no es queda aquí, perquè el ginebrí fa un atac en tota regla a la música vocal francesa, i fins i tot a la llengua, ja que nega la possibilitat del francès de ser llengua apte per ser cantada. També diu que l’harmonia, amb la seva conjunció vertical d’acords, no és més que un mal farciment musical, i aquí ve la cosa grossa:

Penso haver-me adonat que no hi ha ni mesura ni melodia en la música francesa, perquè el llenguatge no ho permet, i fa que el cant francès no sigui altra cosa que un lladruc continu, insuportable a qualsevol orella sense prejudicis, que l’harmonia sigui brutal, sense expressió, amb la sensació de ser un mer farciment escolàstic. Les melodies franceses no permeten l’ària, perquè el francès no és apte per ella. Per tant, concloc que els francesos no tenen música ni poden tenir-ne. I si mai en tenen, tant pitjor per ells.

Déu-n’hi-do! Com es pot veure, l’atac anava més enllà d’un debat més o menys musical o estètic, perquè en nom de la melodia, s’atacava la llengua, i fins i tot el conjunt de la música francesa en nom de la música italiana. I en aquells moments França es considerava a si mateixa el centre de l’Univers. El francès havia assolit ser la llengua internacional de la diplomàcia. Dins de França, el francès havia aconseguit marginar i arraconar les altres llengües existents, fent-les esdevenir un patois, simples dialectes de camperols ignorants... I ara aquell ginebrí el menyspreava d’aquella manera. En nom de la música italiana!

Rameau va respondre indignat, assenyalant tots els errors que sobre música contenia l’Enciclopèdia, i afirmant que: És només l’harmonia la qui pot agitar les passions; la melodia deriva la seva força d’aquesta font de la qual emana directament.

Hi va haver una altra resposta, molt més patriòtica. Louis Bertrand Castel, jesuïta, matemàtic, físic i periodista, que amb Rousseau havia intentat construir una mena de clavicèmbal de colors: cada color corresponia a una nota, amb la qual cosa és podria “interpretar” una escala de colors i fins i tot un quadre –tots dos van acabar amistosament barallats–, va ja prescindir de la música, dient:

Una nació com la francesa, en la que la unitat és perfecta després de mil dos-cents anys, si no és més, sota la unitat d’un gran imperi, no pateix pas voluntàriament la superioritat (llegeixis musical) de qualsevol altra terra (llegeixis les terres italianes).

El bon patriota francès Castel era de Montpeller, i pel que es veu ignorava que sols feia quatre-cents anys que un rei francès havia comprat aquella ciutat, on aleshores no es parlava francès sinó provençal.

El debat es va endurir un altre cop. En ell es van tergiversar alguns arguments de Rousseau, i aquest va fer gravar la carta sobre metall i fer una edició. Ara ja no es podria tergiversar cap passatge. Però això ja seria allargar-ho massa, i per tant deixem-ho. Ara bé, al marge de connotacions ideològiques, i no sempre, el debat harmonia-melodia ha estat una costant en la música: Wagner, Schoenberg, Stravinsky...

Hi ha encara més històries de l’òpera francament curioses, com el fet que la independització de Bèlgica del Regne Unit dels Països Baixos, als quals estava unida des de 1815, va tenir com a detonant la representació una òpera. Francesa.

La situació als territoris de la futura Bèlgica, era molt tensa per la política pro luterana menada des d’Amsterdam. El 25 d’agost de 1830, els espectadors del Tèâtre de la Monnaie, de Brussel·les, es van sentir enardits per l’òpera que es representava –que tenia com argument la revolta contra els espanyols que a Nàpols va liderar Tommaso Aniello, Masaniello, el 1647­. En acabar, bona part dels assisents va sortir al carrer, tumuluosament, i van començar a convocar gent descontenta. La independència es va aconseguir dos mesos després.

Per cert, aquella òpera que va inflamar els espectadors era la Muette de Portici, de François Esperit Auber, considerada com la primera grand opèra francesa. En certa manera hereva de l’esperit de gran espectacle de l’òpera ballet, que ja s’ha comentat.

Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .