Històries de l’òpera: "la querelle des bouffons" (1752-1754) [III]

III. Nous gèneres musicals, amb Versalles al fons

Poder que ha quedat una mica rar parlar d’una noblesa d’épée enfrontada a altra de robe, com punt de partida per donar notícia d’un debat artístic, o estètic, entre dues formes d’òpera. I a més barrejant-ho amb la qüestió d’aquest immens Versalles que, efectivament, és una impressionant mostra del que va ser el poder de la França del rei Sol, i després el del seu hereu, Lluís XV, sota el regnat del qual es va desenvolupar la querelle.

Però ja al primer lliurament es deia que no es pot situar la història de l’òpera, com tampoc de la música en general, o de la pintura o de la literatura, en un món ideal, abstracte, no contaminat per la realitat social i política de cada moment. Torno per tant a les raons d’aquest impressionant i costós Versalles, i també a la curiosa història de l’existència a França de dues nobleses ben diferenciades

Les raons de les dues nobleses

Les successives guerres que a partir del segle XVI fa la monarquia francesa a fi d’estendre els seus dominis fan que sovint l’economia reial estigui sota mínims i que de vegades voregi la fallida. A més, el desig reial d'intensificar i estendre el poder de la monarquia xoca frontalment amb els molts drets, i també molt poder, de la gran noblesa del regne. Descendent que és dels conqueridors francs i davant la idea que, d’acord amb la societat feudal i els drets de vassallatge, el rei sols és un primus inter pares, i per tant es poden imposar condicions i limitacions al seu poder.

La solució trobada per Lluís XIII al doble problema va ser, per un banda, vendre títols nobiliaris, ennoblint així gent d’origen plebeu no pas per mèrits de guerra, sinó per ser rics. Així com també vendre l’exercici d’alts càrrecs de l’administració, feina que era molt rendible a qui l’ocupava, per la qual cosa valia la pena pagar per ella. En tots dos casos, per una banda s’estabilitzava l’economia reial, i per altra es creava una nova noblesa sense drets tradicionals, i molt satisfeta amb el rei pel seu ennobliment.

Aquesta venda de títols i càrrecs serà especialment intensa amb Lluís XIV, en bona part a fi de poder sufragar els finalment costos de construcció i decoració fora de mesura del conjunt del Palau de Versalles, incloent també el caríssim manteniment i tot el conjunt de diferents elements i formes de diversió per als que s’hi allotjaven a càrrec de la Hisenda reial.

En aquest procés, la gent que gràcies a la seva ascensió social ha començat a ser part de la noblesa perquè es poden pagar el títol pertanyen a les grans famílies de mercaders i altres sectors de la burgesia ascendent. Enriquits sovint justament gràcies a les guerres que han empobrit la Hisenda reial. Plebeus rics que fins aleshores no tenien dret a dur espasa, i alguns ni tan sols a anar a cavall, ja que no eren cavallers. Ara bé, com que generalment tenen estudis i han anat a la universitat, cosa que no acostumaven a fer els nobles “de sempre”, tenien dret a vestir toga, robe, –cal recordar que en aquells temps, la roba que es duia assenyalava l’estament al que es pertanyia–, per la qual cosa aviat van ser designats, despectivament, com noblesse de robe per la, segons ells, noblesa de debò, ara esdevinguda aristocràcia.

Aquesta, descendent que era dels conqueridors francs mentre que l’altra ho era dels conquerits gal·lo romans –com va teoritzar Henry de Boulanvilliers el 1722–, i per la qual l’única feina i dedicació digna d’ells havia estat al llarg dels segles fer batalles i brandar l’espasa en elles, va començar a designar-se a si mateixa com noblesse d’épée. Eren la veritable i única aristocràcia, que ara veia reduït el seu poder històricament autònom, del reial... i també la seva participació, cada cop menys activa, amb conseqüències econòmiques, en els afers públics per l’ascensió de la per ells ridícula noblesa de toga.

I ja que parlem de música escènica, és en aquest context que hem d’entendre les llagoteres intencions d’El burgès gentilhome, comèdia de Molière amb música de Lully, burlant-se del burgès que vol ennoblir-se, i també aquella altra, Les dones sàvies, en què es burla de les dones burgeses que, en comptes de dedicar-se a ser bells i inútils objectes, volen discutir amb els homes d’art, literatura i fins i tot de filosofia, cosa que divertia molt als gentilhomes de Versalles, els de debò, els qui des de feia segles que duien espasa.

I també ens permet entendre una altra comèdia, aquesta de Beaumarchais, Les noces de Fígaro. Comèdia en la que la situació és a la inversa de la del burgès que vol ser gentilhome. En ella, davant d’un comte orgullós i intolerant, que vol recuperar vells privilegis perduts, s’alcen les reclamacions de la nova classe ascendent. Reclamacions prudentment eliminades, diguem-ho de passada, al llibret escrit per de Da Ponte i musicat per Mozart. Com es pot veure, hem tornat al món de l’obra amb música.

Això va fer que es produïssin les ja comentades revoltes nobiliàries davant de la sistemàtica retallada de privilegis, les quals van culminar amb la Fronde. Vençuda aquesta, Lluís XIV que se n’ha adonat dels perills de les revoltes nobiliàries, reorganitza l’exèrcit, que en bona part deixa de ser pràcticament particular per passar a ser del regne, reial, i per tant comandat en darrera instància pel rei. I a més, a fi d’evitar nous ensurts fa de Versalles no sols la seu del govern i de la Cort, sinó també residència obligada d’aristòcrates al llarg de diverses temporades a l’any. Temporades en les quals, abandonant els seus palaus i castells, tota la família, incloent el servei personal, han de passar, a invitació del rei –o sigui, si et plau per força–, a residir en aquella grans seu... de refinat, selecte i fastuós control.

I és aleshores que Versalles comença a viure l’apogeu de la societat cortesana que el farà famós arreu del món. Lluís XIV aconsegueix que les conspiracions contra ell passin a ser xafarderies contra el veí, i transforma una noblesa bel·licosa i potencialment rebel en un món de selectes inútils que es distreu i diverteix a costa de l’Estat. En una colla de planetes i simples asteroides que giren alegre i reverencialment al voltant del rei Sol. Això es dispara amb el seu successor, Lluís XV, el d’aquell tan premonitori: Després de mi, el Diluvi.

Com és lògic, la noblesa de toga no era convidada a residir a Versalles.

Històries de música i músics

Però, esclar, com també és lògic, a tota aquella troupe residenciada –incloent dones, fills de tota mena d’edats– per llargues temporades calia entretenir-los, i divertir-los. Fastuosos balls i altres festes –amb músiques composades expressament i per encàrrec reial, de Marin Marais, Lully, Rameau, Couperin, etcètera–, caceres en les que es mataven milers d’animals, molts d’ells criats tot just per poder ser caçats amb comoditat per elegants dames i tendres infantons. I també teatre i ballet, molt ballet, on hi participa gent de l’aristocràcia junt amb professionals. Eren unes temporades de reclusió d’allò més divertides.

Ara bé, aquest frívol i superficial món té una cara diguem-ne que seriosa, que està a París. És l’Académie Royale de Musique. Seu de la cultura oficial en l’àmbit del teatre i de la música. En l’Acadèmia brilla primer M. A. Charpentier (1643-1704), aviat bandejat per Lully (1632-1687). Gran dominador, en el sentit literal del terme, del món de la música. Gran compositor, sens dubte. Creador de l’obertura francesa, lent-ràpid-lent, que és la que utilitzarà Wagner en diverses obres. De la tragèdia lírica i de la comèdia amb ballet en col·laboració amb Molière, fins que tots dos van acabar barallats. Malgrat ser italià (el seu nom original era Giovanni Battista Lulli) i haver après l’ofici amb l’òpera italiana, mai no va posar l’exhibició vocal per damunt del discurs musical, obrint així camí a Rameau.

Per altra banda, també és un gran intrigant. El 1672 compra el privilegi, o sigui la direcció i el control, de l’Académie, des d’on talla el pas a alguns compositors joves. Intervé a més activament en afers polítics, i arriba a ser secretari particular de Lluís XIV.

El següent gran compositor francès per l’escena d’aquest període és J. Ph. Rameau (1683-1764), i amb ell ja arribem a la perfecció de l’òpera ballet. I també a la querelle des bouffons. De fet va ser un compositor tardà. Als cinquanta anys havia fet molt poca obra, i sols era conegut que pel seu Tractat d’Harmonia. Molt avançat respecte del seu temps, i que Debussy dos segles després definiria com la seva guia particular. Quan va començar a treballar pel teatre, els lullistes el trobaven massa modern i el cantants deien que la seva música era massa difícil de cantar.

Malgrat tot, Rameau esdevé el consolidador de l’òpera ballet, fent-la el referent de la grandeur de la música francesa davant qualsevol altra i esdevenint el compositor oficial de Lluís XV, i per tant de la Cort. L’atac dels enciclopedistes, i més concretament de J. J. Rousseau a ell i la seva òpera ballet, esdevindria un atac a les essències de la música oficial francesa. Més encara quan era fet en nom de la vulgar, grollera i italiana opera buffa.

I per acabar i entrar en la querelle, dos apunts.

Comèdia amb música, tragèdia lírica i òpera ballet

Paral·lelament a la necessària, i força útil, diversió de l’aristocràcia de Versalles, al París de la cultura oficial, representada per l’Académie Royale de Musique, es van crear uns nous gèneres de teatre amb música no tan frívols. Un va ser la comèdia amb música, en bona mesura creada per Molière i Lully com ja s’ha dit. En ella la part parlada s’alternava amb escenes ballades, i fins i tot alguna cançó i algun cor. La representació complerta podia durar fins a cinc hores.

Complement d’aquesta comèdia amb música és la tragèdia lírica. L’argument és dramàtic i normalment basat en la mitòloga grecoromana. S’acosta a l’òpera italiana ja que tota ella és cantada, però s’hi diferencia en què el cant, la veu, no és l’element central. Hi ha moltes parts amb música instrumental. Els efectes de decoració i muntatge escènic són importants, i van plenes d’escenes amb balls i cors, per la qual cosa els intèrprets han de saber recitar, cantar i ballar, i les posades en escena són fastuosissimes. Un element important és que normalment s’inicien amb una mena de pròleg-lloança en el que d’alguna manera la figura del rei acaba associada al personatge amb més qualitats de l’obra. 

I finalment tenim, creada el 1689 per Andre Campra, l’òpera ballet. És una evolució de la tragèdia lírica. Els arguments sense ser de comèdia són amables, els personatges són nobles de cor, acostumen a passar en llocs exòtics i sempre acaben bé. Hi ha més exigències a la veu, sense arribar a l’exhibicionisme vocal de l’òpera italiana, i els ballets no són un afegit sinó que intenten ser part de la trama. Té com màxim autor Rameau, i de tot el repertori, que va ser molt ample, en la pràctica sols s’ha salvat que Les indes galantes, de Rameau. I més que res, el bell minuet, cantat i ballat, de la Cerimònia de la pipa de la pau.

l les dramàtiques opèra-comique

Sense ser estrictament reservat a la noblesa, el teatre de l’Académie Royale de Musique tenia una connotació d’espai d’alta cultura, ja que era el de la Cort.

En realitat, el gènere de teatre musical que a París era veritablement popular era l’opera-comique. Avui hi ha aficionats que s'extranyen que, posem per cas, la dramàtica Carmen sigui presentada com una “opera còmica”, però és que l’òpera còmica francesa no té aquest nom perquè sigui divertida, sinó que el va rebre d’un teatre de París, l’Opéra-Comique, en el que es representaven obres en les que com el singspiel, l’opereta o la sarsuela, s’alternen les escenes dialogades amb les cantades. Com curiositat, La fille du régiment, de Donizzetti, Faust de Gounod, Els contes de Hoffmann d’Offenbach i Manon o Sapho de Massenet, van ser originalment òperes còmiques a les que després es va “musicar” els fragments parlats. Com també es faria amb la sarsuela Marina, d’Arrieta, per cert.

Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .