Històries de l’òpera: "la querelle des bouffons" (1752-1754) [II]

II. Òpera seriosa i òpera buffa

L’opera in música, o sigui l’obra (de teatre) amb música­, neix a Florència a les darreries del segle XVI. És la creació d’un grup d’artistes, músics i lletraferits florentins, la Camerata Fiorentina, que insatisfets amb el teatre que s’estava fent aleshores –el veien massa vulgar– volen recuperar el veritable teatre, que pels renaixentistes era el grec i el romà clàssics. Com descobreixen que aquell teatre ideal, ideal segons ells, no era simplement parlat sinó també cantat, o recitat amb alguna mena de monodia, fan algunes obres de teatre més o menys cantades o recitades. Es representaven als teatres o sales dels palaus de la gran noblesa florentina, amb orquestres i cantants on es barregen professionals i aficionats. És per tant un gènere estrictament aristocràtic en el seu inici.

El 1607, però, Claudio Monteverdi (1567-1643) estrena a Màntua L’Orfeo, que es considera com la primera òpera ja pensada per ser representada en un espai públic, i que ja necessita ser interpretada per professionals. El gènere té èxit. Surt definitivament dels palaus dels grans senyors i passa als teatre amb públic que paga entrada. Al llarg del segle es consolida, s’estén per tota Itàlia i acaba saltant fronteres. Fidel als seus orígens cultes, l’òpera d’estil que serà dit venecià, perquè és a Venècia on s’havia obert el primer teatre públic dedicat al gènere, segueix basant-se en arguments heroics i elevats, que presenten temes heroics i elevats i amb personatges heroics i elevats.

L’estil napolità

A inicis del segle XVIII, però, i a Nàpols, apareix un nou estil d’òpera. Per una banda, i amb Alessandro Scarlatti al capdavant, es modifiquen elements formals: de la breu peça instrumental que simplement avisa que la representació va a començar, es passa a la obertura en tres temps: ràpid-lent-ràpid o obertura italiana, es consoliden el format de l’ària da capo, el recitatiu acompanyat, etcètera. Sense deixar de ser seriosa i tractant normalment temes històrics molt allunyats de plantejaments més actuals, va dirigida a un nou públic, més popular, que exigeix més exhibició vocal i també arguments més variats. Serà l’estil napolità, o òpera napolitana.

Paral·lelament, i com evolució d’un gènere menor dit divertimento, apareix també a Nàpols un altre estil operístic que serà batejat com opera buffa, i que és del tot oposat a l’òpera “seriosa”. Aquesta, fins i tot en l’escola napolitana, tracta temes seriosos i dóna relleu a personatges diguem que importants. Ben al contrari, les de l’òpera buffa són obres no serioses, de vegades fins i tot grolleres. Amb escenes còmiques en les que es descriuen les aventures i desventures de gent comuna, amb problemes que poden ser comuns amb els dels espectadors. Descendent de la commedia dell’arte, hi ha en les seves ingènues trames mil i una vicissituds, malentesos, amors i desamors etcètera, etcètera. Sempre sense cap dramatisme. I amb un ràpid i en teoria inesperat final en el que tot es resolt de la manera més inesperada. I en el que triomfen, de manera divertida, l’amor, la bondat i la bellesa, sobre l’interès, la maldat, el domini o el poder.

I, com ja es deia a l’anterior lliurament, serà tot just, i ben paradoxalment, una òpera buffa, La serva padrona, la que malgrat no tenir ni per activa ni per passiva cap mena d’intencions ni prensions socials, la que serà el desencadenant a França d’un gran debat. Debat que durarà tres anys i arribarà a tenir un gran abast i un dens sentit social. No de lluita social en el sentit estricte, però sí de recollir i reflectir la gran contradicció que s’ha creat entre Versalles i París, entre la noblesse d’épée i la noblesse de robe. Contradicció que expressen els sectors progressistes, amb els enciclopedistes en primera línia, acollint amb tot el goig d’aquest món l’òpera buffa italiana, per una banda, i els sectors tradicionals, més lligats a la Cort, defensant ardidament i patriòticament l’òpera-ballet, una creació genuïnament francesa més o menys nascuda a Versalles. Parlem primer, doncs, de Versalles.

Versalles: daurada i luxosa presó     

Avui, quan es visita el Palau de Versalles no sempre se sap, o s’explica, que en realitat era una mena de presó per la gran noblesa. No la tètrica Bastilla, evidentment, sinó que una presó daurada, sense reixes, luxosa, plena de glamour que es diria ara.

Originalment havia estat un modest pavelló de caça construït el 1623 per Lluís XIII en un petit terreny entre dos grans aiguamolls insalubres. Un lloc de retir discret que després ampliaria fins arribar a bastir un petit palauet on descansar després d’alguna jornada de cacera, junt amb amb altres caçadors amics i senyores de confiança. Un lloc d’agradable relax lluny de mirades indiscretes, per entendre’ns.

Uns anys després –i amb uns costos econòmics més que considerables–, Lluís XIV fa una primera ampliació camí de l’imponent Versalles que avui visiten vés a saber quants milers de turistes cada dia. De primer, el 1661 amplia el palauet construint ja un veritable i gran palau. El 1668, amb la idea de deixar el Palau del Louvre, a París, i instal·lar la Cort a Versalles, fa la gran i definitiva ampliació amb uns costos ara descomunals.

El trasllat de la Cort a Versalles, fent-lo així esdevenir el centre neuràlgic de la monarquia, es deu a tres intencions. La primera és que havent estat derrotats definitivament els Terços espanyols a les Dunes i Rocroi, i amb l’adquisició o annexió d’Alsàcia (1648) del Rosselló i part de la Cerdanya (1659), Lluís XIV ha aconseguit assolir el que el seu pare definia com les fronteres naturals de França: el Rin i els Pirineus.

Ara, amb els seus enemics naturals, els Habsburg hispànics derrotats a Flandes, un imponent i impressionant Palau de Versalles demostrarà al món la potència artística, magnificència social i poder polític de la monarquia francesa, de la que ell, Lluís XIV, és el seu màxim representant. La segona raó és centralitzar la Cort i els principals elements de l’Administració i de Govern en un punt lluny de París i aïllat de les seves intrigues. Ara podrà exercir el control personal i absolut sobre tot l’aparell de l’Estat, de manera que tot ell, així com tota la Cort, giri efectivament al voltant de qui es defineix, i és definit, com el rei Sol. I de passada aïllar la Cort de les perilloses influències que començava a tenir aquell moviment format per gent il·lustrada.

I tercera, i no menys important, neutralitzar també una noblesa, la de sempre, que massa sovint havia demostrat la seva oposició a la política reial d’anar erosionant els seus drets històrics. Política que havia iniciat el seu pare i que ell fins i tot havia incrementat. Una noblesa, que es definia a ella mateixa com d’épée, o d’espasa, i que havia protagonitzat diverses rebel·lions. De les quals la darrera, la Segona Fronde (1648-53) va tenir caire de veritable guerra civil, i li va arribar a crear un greu problema en un moment en el que estant en guerra amb la monarquia espanyola, fins i tot havia estat reconegut a Catalunya com a comte de Barcelona.

I per aconseguir consolidar de la manera més tranquil·la possible tot els seus plans va planejar que Versalles fos un divertit i luxós hotel residencial, un espai de llibertat... per més que vigilada. I entre les eines de diversió, sempre a càrrec de la Hisenda reial, que servien per entretenir el possible avorriment dels il·lustres “residenciats”, hi tenia un paper important la música.

Noms com els de J. B. Lully (1632-1687), creador de la comèdia ballet junt amb Moliére, M. A. Charpentier (1634-1704), autor de música per obres de Molière quan aquest es va barallar amb Lully, i involuntari autor de l’Himne de l’Eurovisió i del seu Festival de Cançó, que està basat en la introducció d’un rèquiem seu, Marin Marais (1656-1728), André Campra (1660-1744), creador de l’òpera ballet, F. Couperin (1668-1733) o J. Ph. Rameau (1683-1764), van participar en diferent grau en les activitats musicals de Versalles i de l’Acadèmia Reial de Música.

El darrer, Rameau, a més va ser en certa manera protagonista –l’antagonista seria J. J. Rousseau– del debat entre òpera ballet i òpera buffa.

Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .