Històries de l’òpera: "la querelle des bouffons" (1752-1754) [I]

I. Art i societat

Dins del que podríem definir com gran, o general, història de les diferents disciplines artístiques: literatura, plàstica, música, etcètera, sovint es fa menció dels grans debats teòrics entre escoles o corrents –entre òpera ballet i òpera buffa, en el cas que aquí s’abordarà–  però poques vegades es planteja si darrere d’un gran debat aparentment estètic no hi havia també un altre debat. Un debat social. Perquè l’art, qualsevol disciplina artística, sempre es desenvolupa en el si d’una societat, i sovint reflecteix o es fa ressò d’allò que està succeint en ella.

 

I heus aquí un curiós, i en el seu moment apassionat, debat que hi va haver a la França de la Il·lustració. Entre els defensors de l’òpera ballet, gran expressió segons ells de les essències de la música francesa, i més enllà també de la cultura francesa i els entusiastes de l’òpera buffa italiana, considerada per aquests com una mostra d’art popular ple de vitalitat. Va ser la querelle des bouffons. Llarg debat que es va estendre al llarg de quasi tres anys, i que va estar farcit de noms il·lustres a un i altre bàndol, com ja veurem.

Potser sorprendrà una mica els termes en els que es desnvolupar el debat, però és que hi ha sovint al voltant de la música, i parlo de l’aficionat de debò, una certa visió de ser un món abstracte, una mica eteri. Apartat o a banda dels debats i querelles vulgars. Dels processos polítics o socials que hi ha a la societat del moment en el que moltes de les obres avui de repertori eren creades. Una visió profundament equivocada ja que la música, com qualsevol altra expressió artística, sovint ha estat part d’aquests processos i debats. Recordem Beethoven dedicant la seva Tercera simfonia a Napoleó, i guixant iradament damunt aquesta dedicatòria quan va saber que aquest s’havia proclamat emperador. O Schumann incorporant La marsellesa, en un moment en el que estava rigorosament prohibida, en un lied basat en una poesia de Heine, que estava exiliat de Prússia per la seva participació activa en la Revolució de 1830 i postura obertament republicana. I també, com a signe contrari, Txaikovski incorporant La marsellesa com expressió de la derrotada Grand Armeé, en la seva patriòtica Obertura 1812. Patriotisme tan mal correspost, per cert.

Algunes òperes

I si entrem en el terreny de l’òpera, fixem-nos que Da Ponte-Mozart parlen ben obertament a Les noces de Fígaro i Don Giovanni de la tempesta política i social que s’estava congriant. I Schikaneder-Mozart, germans de lògia, preparen un singspiel, perquè La flauta màgica no és pas una òpera sinó un singspiel, amb el que intenten explicar a un públic popular –fortament influït, per no dir mentalment controlat, per l’Església catòlica–, les grans virtuts d’aquella maçoneria que sempre els era presentada com a malèfica obra del diable, quan és per ells un espai que preconitza la llibertat pel coneixement, i la germanor entre els humans. Fins i tot una dona, Tamina, és iniciada. I és que tant Mozart com Schikaneder pertanyien a l’única lògia d’Àustria, i una de les poques del món, que admetia dones.

També, situant-la en el seu context històric, té una implicació política i social Fidelio. Amb aquell cor de presoners per la seva oposició al malvat Pizarro, cantant la llibertat. Recordo cap allà meitats dels anys cinquanta –aleshores jo era un passerell que estava descobrint el món de l’òpera i poca cosa més– que un veterà del cinquè em va recomanar, i molt, que em fixés en aquest cor de presoners. Aleshores confesso que no ho vaig entendre massa. Després sí. Després vaig entendre allò de “Oh, llibertat, torna a nosaltres!”, cantat per un cor de presoners polítics. Qui em va dir això era un vell cenetista del meu barri, entusiasta de l’òpera i que com tants altres havia estat a la presó els anys 40. 

Així es podria seguir amb Verdi, Mussorgski, Schoenberg... Però, i per acabar aquesta presentació, penso que val la pena mencionar Mathis der Maler de Paul Hindemith (tot just l’obra que s’estava representant en el Liceu el gener de 1994). Permeteu-me quatre cosetes respecte del seu argument.

A inicis del segle XVI diversos territoris alemanys estaven convulsionats per les revoltes del que després se’n diria Guerres Camperoles. Per aquests mateix temps Matthias Grünewald, el pintor que va representar el final de la pintura gòtica alemanya i l’inici de la renaixentista, estava pintat un gran retaule pel convent dels Antonians d’Isenheim, als afores de Colmar. Un retaule avui considerat com una de les obres mestres de la pintura religiosa alemanya.

Inspirant-se en aquest fet, l’argument de l’òpera, escrit pel mateix Hindemith, és el següent: segle XVI, un famós pintor dit Mathis està a un convent de Magúncia treballant en un gran retaule. Allà dins tot és pau, mentre que fora d’aquells murs tot és convulsió. Mathis, immers en el seu art, en la seva creació, res del què passa fora l’interessa. Fins que finalment la realitat traspassa els murs i entra. En el convent, en la seva vida. Per la qual cosa ha de plantejar-se el problema. ¿Pot l’artista, amagat darrera de l’art, estar al marge de la realitat quan aquesta és tan forta que pica violentament a la porta del seu recer? I és que hi ha moments en els que voler ignorar-la no és possible, perquè per més que es vulgui fer emparant-se darrere de l’art, al capdavall la realitat acaba per entrar en la vida de l’artista. I l’obliga a prendre partit.

Escrita a l’Alemanya de 1933, amb aquesta obra Hindemith –que havia col·laborat amb Bertolt Brecht, com també Kurt Weill, posant música a alguna de les Peces didàctiques, i que havia estat inclòs en el llistat de compositors practicants de l’Entartete Musik, o Música degenerada– va fer vessar el got de la paciència dels vetlladors de la puresa de la música alemanya... que van entendre el missatge d’aquella òpera escrita en un moment també ple de convulsions. I la van prohibir. Sortosament per ells, Hindemith i la seva dona, que era d’ascendència jueva, van tenir temps de fugir d’Alemanya.

Naturalment, hi ha hagut al llarg del temps més òperes que podríem dir d’idees avançades, i també de signe contrari. Obres de vegades fins i tot de gran èxit en el seu moment, però que per raó de la qualitat de la seva música –element essencial al capdavall en una obra musical–, unes i altres dormen plàcidament en el món de l’oblit i no són més que una cita de peu de pàgina en alguns llibres força exhaustius d’història de la música. I és que des del 1597, any en el que Jacopo Peri escriu la música de Dafne, la primera opera in música que es va fer i avui desapareguda, s’han escrit milers d’òperes... però el repertori veritable, el que es representa una i altra vegada, temporada rere temporada arreu del món, no crec que passi de seixanta o vuitanta títols. Cent si voleu.

La querelle, o debat

Doncs bé, a banda d’aquelles òperes, en repertori o oblidades, que tenien en el seu origen una intencionalitat diguem-ne que de compromís de l’autor amb el seu moment històric, intenció que amb els canvis d’època pot haver quedar perduda si no es coneix el context històric –i que si segueixen representant-se de manera continuada és estrictament pel seu valor musical–, fa ja temps, pràcticament tres segles, hi va haver un gran debat de fons indiscutiblemet ideològic... que es va iniciar a partir d’un gènere operístic paradoxalment gens compromès social ni políticament, com era l’opera buffa napolitana.

Un debat polític, ideològic i social amb excusa artística que va enfrontar els partidaris de l’òpera ballet francesa amb els de l’òpera bufa napolitana. Els avenços en l’harmonia fets per J. Ph. Rameau amb el ric melodisme de Pergolesi. L’elevació heroica de cartró pedra, segons uns, dels personatges de la primera, amb les vulgars, segons altres, aventures i ridícules desventures de la segona

Un debat que es va desenvolupar a França els anys 1752 a 1754, que ha passat a la història com la querelle des bouffons, i que simplificant es pot dir que va ser entre la parasitària aristocràcia de Versalles i els inquiets enciclopedistes de París. O si es vol, entre una vella societat que ja feia aigües –li quedaven trenta-cinc anys de vida– i les noves idees i els nous corrents socials que estaven obrint-se pas.

Ara bé, i aquí està la gran paradoxa, aquest debat va saltar i es va concretar no pas per causa de seriosos i rigorosos debats polítics o filosòfics, sinó que per l’arribada a París d’una companya italiana d’òpera buffa que entre altres coses duia en el seu repertori La serva padrona, de G.B. Pergolesi (1710-1736). Una obra de ric melodisme i gran qualitat musical, però amb un llibret força modest i convenciona, en el que calia filar molt, però que molt prim, per aconseguir treure conclusions socials com van fer un i altres.

Ara bé, i per començar ¿què era opera buffa i què era òpera ballet com per crear un debat social que va durar més de dos anys? Un debat encès en el que hi van intervenir, entre altres, D’Alembert, Denis Diderot, J.J. Rousseau i fins i tot la reina de França en favor dels buffos, i J. Ph. Rameau, Lluís XIV i madame de Pompadour en contra.

D’això, i altres coses més com l’època i el rerefons en que es va desenvolupar, en parlarem als tres propers lliuraments.

Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .