Els meus records del Liceu (VIII)

En l’article anterior vaig parlar de la temporada 1959/60 i ara abans de comentar la següent voldria  fer esment de la situació del Liceu que anava deteriorant-se, i aquesta situació va ser motivada per una sèrie de circumstancies negatives. Com se sap el Liceu era propietat d’un conjunt de persones, hereus dels que en el seu dia van construir el Teatre i una bona part d’aquesta gent ja no tenia el mateix amor al teatre que els seus antecessors. Això portava com a conseqüència que només volguessin fer les funcions pactades i qualsevol variant obligava al empresari Sr.Pamies a difícils negociacions. Aquest menor interès per part de la Propietat donava lloc que posessin a la venta les localitats que tenien dret per la seva condició, que a més a més eren les millors del teatre, fent una competència al propi empresari, difícil de classificar.

 

Per altra banda el Teatre seguia sense rebre un cèntim del govern central de Madrid, que sí contribuïa, amb escreix, a las entitats culturals de la capital i més tard va participar a les temporades d’òpera al “Teatro de la Zarzuela”, amb uns repartiments brillants, que donaven lloc a un alt pressupost.

 També s’ha de dir que el que avui anomenem Màrqueting o relacions públiques, fins i tot la informació d’activitats era molt poca, en part per la mínima estructura del teatre. Igualment els cossos estables del Teatre (que no eren estables), cor i orquestra, van minvar la seva qualitat, perquè treballaven pocs mesos i en condicions poc estimulants, al igual que tota la tasca dins l’escenari, que no disposava dels suficients mitjans tècnics i els que tenia eren molt antiquats. Els que van resistir aquesta llarga crisi van ser els bons afeccionats a l’òpera que les patien, i que no era en tots els llocs del teatre, el que es diu  proporcionalment parlant, on hi havien més apassionats era en els pisos alts.

Passem ara a la temporada 1960-1961, que es va inaugurar amb Il barbiere di Siviglia amb un repartiment on destacava la presencia del gran Alfredo Kraus, amb una total puresa estilística, la delicada Gianna D’ Angelo, el musical Renato Capecchi i el sempre competent Ivo Vinco. En les representacions de l’òpera de Rossini hi havia costum d’alguns canvis o supressions,  que ara afortunadament han desaparegut. Aquest any va ser el darrer que en la lliçó de música no es va cantar  “Contro un cor”, que és l’original, sent substituïda per una ària de col·loratura, o similar com en aquest cas  va ser una peça molt habitual en aquells anys com era  les Variacions de Proch. Però encara no havia arribat l’hora de ressuscitar la difícil ària de tenor del últim acte, que ara podem gaudir per diferents tenors i és una llàstima no poder haver-la escoltat per Kraus.

Més tard es va estrenar La cabeza del dragón, de Lamote de Grignon, obra que va passar sense pena ni gloria, i on va debutar Bernabé Martí, més tard espòs de Montserrat Caballé. La temporada va tornar al repertori tradicional amb La favorita, que va comptar amb la gran “mezzo” Fedora Barbieri, amb uns greus impressionats i el tenor Gianni Iaia, amb uns aguts brillants, sent acompanyats per la noblesa de línea de Manuel Ausensi, més tard Rigoletto, amb Gianni Raimondi, exuberant Duc i Falstaff, amb el protagonisme subtil de Renato Capecchi, a continuació Aida, amb una soprano que no s’havia de maquillar, ja que el seu color de pell coincidia amb la del personatge, la cantant era Gloria Davy, molt eficient, per acabar aquesta primera tanda amb una discreta Madama Butterfly i igual va passar amb la següent òpera, Carmen.

El 30 de Desembre de 1960 va ser una nit important va ser el debut de Joan Sutherland, en el seu màxim esplendor que va impressionar per la seva interpretació amb I Puritani, un dels moments brillants de l’historia del Teatre, tant que va motivar el fet inusual que li atorguessin la medalla del Teatre havent actuat una sola temporada. Amb ella va cantar Gianni Iaia el difícil paper d’Artur amb un cant correcte, però aguts tallants. La temporada italiana es tancava amb una estrena, Il vortice, de Renzo Rossellini, obra sense impacte, malgrat la presencia de la soprano i gran actriu Clara Petrella.

En les obres wagnerianes cal destacar la presencia del gran especialista Wolfgang Windgassen amb Tannhäuser i Siegfried, acompanyat en la segona amb la segura soprano Marianne Schech, complementant el repertori alemany amb versions discretes de Die Zauberflöte, de Mozart i Parsifal. El més destacable d’aquesta etapa va ser la presencia al podi de George Sebastian que sabia treure al màxim rendiment possible a una orquestra de les condicions del Liceu.

També Sebastian va dirigir amb estil fluid i relaxat l’última obra de la temporada Die Fledermaus,  la bella opereta de Johann Strauss, amb l’historia del ratpenat, que va comptar amb la musical Mimi Coertse i del gran artista que era el còmic Franz Johan, que fent justícia als seus antecedents vienesos va fer una creació del carceller Frosch.

La temporada de ballet va estar a càrrec del sempre esperat Ballet Internacional del Marqués de Cuevas, que degut a la seva mort es va dissoldre malauradament l’any següent, hi havia ballarins de la talla de Rosella Hightower, segura, Nina Vyrouva, delicada i Andre Prokovski, amb una gran agilitat, entre d’altres. També van haver actuacions de la Comedie Française, en tres obres representatives del teatre francès com eren Port Royal, de Henry de Montherlant, Domino, de Marchel Achard i Electre, de Jean Giraudoux.

Albert Vilardell

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .