L'Anell del Nibelung en el seu context (XV)

XV. Tercera Jornada: El capvespre dels déus  (Resum argumental de l’acte acte 3r))

Quadre primer. Zona boscosa a la vora del Rin.

Les Filles del Rin són dins de l’aigua i ploren l’or perdut. Saben, però, que s’acosta l’heroi que ara té l’anell que havia estat fet amb aquest or, i esperen que els el retorni. Arriba Siegfried perseguint una peça de caça que se li ha escapat. Les Filles del Rin el criden i li prometen la peça a canvi de l’anell que du al dit. Siegfried s’hi nega a donar-los-el. Els explica que l’havia aconseguit vencent un terrible drac, i seria un mal negoci canviar un anell d’or tan pur per una simple peça de caça. Elles li demanen si de debò és tan mesquí i tan avar com sembla: “Més generós amb les dones has de ser”. Ell es defensa: “Ma esposa crec que s’ofendrà si us dono aquest anell”, i elles se’n riuen. És potser cruel amb ell la seva esposa? És que li pega? Té por del seus cops?

Ara és Siegfried qui es riu de les ondines, del que li estan dient. I aleshores aquestes passen als afalacs, però ell no es deixa convèncer. Finalment, i veient que no tenen èxit, se submergeixen al riu. Siegfried les crida ensenyant-los l’anell i dient-los que si surten, els el donarà, però elles saben que ho fa per burlar-se’n. “Te’l pots quedar tu, i guarda-te’l bé fins que coneguis el dol”. L’anell està maleït i tots els qui l’han posseït ja han mort, i ell correrà la mateixa sort avui mateix si no els el torna. Siegfried, que no sap res de la història de l’anell, pensa que és un estratagema per obtenir-lo. Elles asseguren que el que diuen és cert. I el saluden en forma de comiat, tot dient-li: “Altiva dona, avui mateix l’ha de prendre (l’anell). Millor que tu ens comprendrà”. I se submergeixen definitivament.

Siegfried queda sol. Se senten les veus dels altres caçadors. Entren junt amb Gunther i Hagen. Siegfried explica que haurà de menjar d’allò que els altres hagin caçat, perquè ell no ha aconseguir res. Només ha trobat tres ondines, tres dones d’aigua. Si hagués tingut canya i ham, hauria pogut pescar tres grans ocells d’aigua. Tres ondines, segueix dient divertit, que li havien predit la mort per aquell mateix dia. Té set, demana per beure i Hagen li ofereix un corn on hi ha un beuratge que li farà retornar la memòria.

Quan l’heroi ha sadollat la set, Hagen comença a preparar el parany. Ha sentit, diu, que Siegfried entén la veu dels ocells. És veritat? Ara ja no, respon ell. Des que ha escoltat la veu de les dones, ha deixat d’entendre els ocells. Amb això Hagen veu que ha començat a recuperar la memòria, i l’anima a explicar la seva història. Tots s’asseuen i Siegfried comença a explicar com va ser criat per un nan dolent i envejós, Mime, que el va fer créixer sense conèixer la por a fi que un dia pogués enfrontar-se amb el drac, i prendre-li un anell màgic. Segueix amb la història de l’espasa que havia rebut en dos trossos, i que havia sabut reforjar. Com havia mort el drac. Com, en tastar la sang del drac havia entès el que cantava un ocell, el qual estava dient que si ell, Siegfried, entrava a la cova del drac hi trobaria un gran tresor i un elm i un anell màgics. Cosa que havia estat així. Després, l’ocell havia dit que Mime, ara volia matar-lo per apoderar-se de l’anell, per la qual cosa havia matat el nan.

Hagen veu que el seu pla va per bon camí. Anima Siegfried a beure més del corn. Aquest ho fa. Què més havia dit l’ocell?, pregunten alguns homes encuriosits per aquella història. L’ocell havia cantat, i ell entès, que una dona sublim dormia dalt d’una roca envoltada per flames. “Si ell passa el foc, si ell la despertés, Brünnhilde seria per ell!”. Hagen segueix burxant. Ja té el triomf a la mà. Siegfried segueix narrant la seva història. Com va travessar les flames, com va trobar una dona dormida, coberta d’armes brillants, i com: “Desfent l’elm, a la verge sublim el meu bes va despertar. Oh, com em va enllaçar el braç diví de Brünnhilde, amb foc!”.

Aquesta confessió sorprèn tothom. I Hagen, cridant “Traïció!”, travessa amb la seva llança l’esquena de Siegfried, venjant així l’honor de Gunther d’acord amb el jurament fet pel mateix Siegfried, que mor recordant Brünnhilde.

Els caçadors recullen el cos de Siegfried. Comença la Marxa fúnebre de Siegfried.

Quadre segon. Davant del palau dels gibichung.     

Gutrune està inquieta per la trigança de Siegfried. Ha vist Brünnhilde riure i Grane, el seu cavall, renillar. Se sent la veu de Hagen: “Gutrune, saluda Siegfried. L’heroi més fort portem!”. Gutrune s’esvera. Entren els qui duen el cos de Siegfried i el deixen damunt un cadafal. Ha estat mort per un senglar, diu Hagen a Gutrune. Aquesta no es creu que hagi estat així i es dirigeix al seu germà. Ell ha traït el seu espòs. Crida venjança. Gunther diu que ell no hi ha tingut res a veure, que ha estat Hagen. Els dos mig germans es barallen llançant-se la culpa mútuament.

Finalment Hagen reconeix que ha estat ell qui ha mort Siegfried. Ho ha fet perquè aquest havia fet jurament que mai no havia tocat Brünnhilde, i havia jurat en fals. Ara reclama per ell el botí sagrat, l’anell del nibelung. Gunther, que tampoc coneix el veritable valor de l’anell s’interposa: “Prens a Gutrune l’herència? Tu, fill sense honor d’Alberich?”. Treu l’espasa i va cap Hagen. Aquest treu la seva i Gunther cau mort. “D’Alberich l’herència vol avui el fill! Prenc l’anell!“. Va cap el cadafal on és el cos de Siegfried i vol agafar-li la mà per prendre-li l’anell. Però el braç d’aquest s’alça amenaçador.

Tothom es fa enrere, atemorit. I en aquest moment apareix Brünnhilde. Ha comprés tot el que ha passat i avança lentament vers on és el cos de Siegfried. “Callin els clams del vostre dolor. Ara ve per venjar-lo la seva esposa, a qui tots heu traït”. Gutrune li crida que ha estat Brünnhilde, envejosa de què ella havia esdevingut l’esposa de Siegfried, qui ha portat la dissort. Brünnhilde la fa callar. “Mai no has estat la seva esposa. L’engany l’ha fet el teu amant. La seva esposa sóc jo”. Gutrune maleeix Hagen, ja que ha estat el seu filtre la causa de tot el mal. Ara ho ha entès tot: “Brünnhilde ha estat l’amada que va oblidar pel verí”. I es retira, deixant-se caure sobre el cos de Gunther.

S’inicia la impressionant Immolació de Brünnhilde (pràcticament vint minuts de durada). Mana que es prepari una gran pira al costat del Rin, que portin el seu cavall, perquè junt amb ella segueixi el seu amo. Fa una evocació de com era Siegfried, a qui s’havia fet trair de la seva veritable dona i única amada. Quan la pira ja està preparada, fa que col·loquin al seu cos damunt de Siegfried. Aleshores pren l’anell maleït. “Ma herència aquí recullo. L’anell fatal jo prenc”. Invoca a les filles del Rin. D’entre les cendres podran prendre l’anell maleït, i demana que les flames que el seu cos cremaran, treguin tot el mal que du l’anell.

Crida els corbs de Wotan (els corbs són els animals emblemàtics del déu), a fi que li expliquin tot el que han vist. Que vagin a la Roca de les Valquíries i facin anar Loge fins el Walhalla: “que la fi dels déus apunta ja al lluny. Que el foc, l’esplendor del Walhalla deixi fet pols”.  Cala foc a la pira. Crida Grane. Munta i es llança al foc mentre crida: “Siegfried! Veus? Brünnhilde va cap a tu!”.

L’incendi creix. El Rin se surt de mare i nedant en les seves aigües apareixen les Filles del Rin que prenen l’anell. Hagen es llança desesperadament a recuperar-lo, i les ondines l’arrosseguen amb elles cap el fons del riu. El foc creix, i les flames arriben al Walhalla que queda destruït amb tots els qui hi ha en ell.

És la final dels déus i l’inici d’una nova era. La dels humans.

Reflexions finals

Així, i després de quinze hores de música, amb la intervenció de 34 personatges amb papers més o menys intensos, més o menys ocasionals, amb més de tres-cents temes que representen i descriuen personatges, objectes, estats d’ànim, sensacions, etcètera, etcètera, temes que han anat evolucionant, transformant-se i combinant-se entre ells formant un dens teixit musical del que la veu acaba sent part indestriable, conclou aquesta monumental construcció, única en la història de la música i també del teatre, escrita i composta al llarg de vint-i-sis anys.

Una tetralogia que té la paradoxal particularitat que, sota l’impuls del crispat clima social i polític de l’Alemanya, i molt especialment del Dresden dels anys 1848-49, s’havia iniciat amb La mort de Siegfried. Un text que havia de ser únic, com qualsevol altra òpera o drama musical, i que havia acabat sent la gènesi de quatre obres escrites en sentit estrictament invers al desenvolupament de l’acció –com ja ha estat explicat al VII lliurament­– amb el resultat, dramàticament parlant, de llargues explicacions que expliquen fets que han succeït en una jornada anterior, i que per tant se suposa que ja els coneixem. Explicacions, per altra banda, que no sempre concorden amb el que passa o s’ha dit en aquell temps anterior.

Així, el primer que crida l’atenció d’El crepuscle dels déus, darrera jornada, és que bona part d’ella es dedica a explicar fets i coses que, si més no en teoria, ja hem vist i per tant coneixem: les Nornes ens expliquen les raons que Wotan sigui borni, i l’origen del poder de la seva llança, que és de qui rep ell el seu poder. Hagen explica a Gunther que Siegfried és fill de dos germans bessons, res però del seu avi, Wotan. Alberich explica a Hagen com l’heroi havia trencat la llança de Wotan, etcètera. Explicacions que de vegades no concorden massa entre elles –com és el cas de la causa per la que Wotan havia perdut un ull–, com sí Wagner en la seva evolució cap enrere de l’argument no hagués perdut el temps en llegir-se el que ja havia escrit.

Pot ser que aquest treball hagi estat una mica massa llarg. De fet la intenció inicial era intentar situar aquest conjunt de quatre obres en el seu context històric, aprofitant la commemoració del 150 aniversari de la mort de Richard Wagner que està fent al Liceu, i davant tantes i tan constants bajanades i tergiversacions que s’han arribat a escriure al voltant de L’anell del nibelung presentant-lo com una mena de gran exaltació de la raça germànica, quan no coses pitjors. Es tractava d’explicar també a quina banda de la barricada es trobava el seu autor en el moment en què va iniciar el que després seria la Tetralogia. Sobre la qual també cal dir que no hi ha cap influència visible d’Schopenhauer i les seves elucubracions místic-budista-hinduistes, com massa sovint es diu, les quals sí que estan ben presents a Tristany i Isolda i Parsifal. Però aquesta és altra qüestió.

Ara bé, a mesura que anava avançant en el context històric, també m’anava sortint la qüestió dels muntatges superferolítics. Adjectiu aquest que Espriu empra en un dels seus contes, que no consta als diccionaris, que no sé si va estar creat per ell, però que penso que és precís i exacte per definir la barbaritat de què malgrat el que es diu a l’escenari, un concurs de cant esdevingui una exposició de pintures, Montsalvat sigui un hospital per ferits de guerra o que Wotan, amb uniforme vagament semblant als de Göring, hagi canviat la seva llança per un bastonet, etcètera.

I un bon exemple d’aquest mal pastitx, que no es pot confondre amb fer una visió creadora, fins i tot crítica, sobre una obra sinó que més aviat una mostra de no entendre el que es té a les mans, el tindrem aquesta temporada amb el muntatge de Siegfried. Muntatge segons el qual, i recullo literalment el que es diu al web del Gran Teatre. “El cicle dirigit per Robert Carsen mostra en una producció espectacular com l’ésser humà viola les lleis de la natura en un impuls autodestructiu. L’obligada reconciliació amb la natura és el missatge de Richard Wagner. Carsen diu: ‘Vivim i patim la destrucció de la natura per l’avarícia del poder. L’aigua escasseja i la contaminem, com la terra i l’aire. Wagner ja va vaticinar que les lleis de la natura i de l’ésser humà han seguit camins divergents, que mai hem comprès el que la natura ens donava. Podem seguir així?”.

O sigui, que L’anell del nibelung ha deixat de ser una exaltació de la raça ario-germànica per passar a ser un indignat i premonitori manifest protoecologista. Penso que sobren comentaris, i per això acaba aquí, agraint la vostra paciència, aquest culebrot que va néixer amb la intenció de tenir cinc o sis capítols... i ha acabat tenint-ne quinze

                                                                                                                      Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .