L'Anell del Nibelung en el seu context (XIV)

XIV. Tercera Jornada: El capvespre dels déus  (Resum argumental actes 1r i 2n)

A diferència de les jornades anteriors, en les que hi ha un considerable salt en el temps i han passat un llarg període de temps entre una i altra, ara cal suposar que entre el final de Siegfried i l’inici de l’acció d’El capvespre dels déus hi ha un continuïtat temporal relativament curta, per més que no definida.

L'acció, excepte de les escenes a la Roca de les Valquíries, passa al món dels humans. Al Regne dels Gibichungs, que té per rei Gunther. Anys enrere el nibelung Alberich havia tingut un fill, Hagen, amb la que després seria mare de Gunther i de Gutrune. La relació de Hagen amb els seus germanastres és molt bona. És força més gran que Gunther i ve a ser una mena de conseller i home de confiança del seu mig germà, el qual li reconeix la seva saviesa.

Pròleg. Al peu de la Roca de les Valquíries. És de nit, i al lluny hi ha la resplendor del foc que la defensa. Les Nornes estan filant. Les Nornes, equivalent escandinau de les Parques romanes i les Moires gregues, són tres germanes filles d’Erda i tan velles com el Món. Elles teixeixen una gran tela, que és el Destí, i cada fil que usen és el de la vida d’un home o dona, incloent els déus. Recordem que els déus germànics podien morir. Quan el fil s’acaba, és perquè ha arribat al final de la seva vida, i l’ésser mor. Si es trenca sense arribar al seu fi natural, la mort és sobtada i violenta. A banda d’aquest treball, elles ho saben tot. Una coneix el passat, una altra el present i la tercera el futur. Però no poden intervenir en cap dels tres aspectes. Sols ho saben. Que un fil, una vida, sigui curta, llarga o es trenqui no és una qüestió de voluntat seva, sinó del destí de cadascun.       

Mentre filen canten. La primera Norna, la que coneix el passat, canta com Wotan va esdevenir el més gran dels déus quan va anar a beure l’aigua de la ciència i el saber a la font que hi havia sota del freixe sagrat. En ajupir-se per beure, i com tribut pel que adquiria bevent aquella aigua, va perdre un ull amb una branca del freixe. Després Wotan va arrencar aquella branca i amb ella es va fer una llança. Va passar el temps. De la font ja gairebé no brollava aigua, i el sagrat freixe va morir.

Passa a la segona Norna el cabdell del fil amb el que està teixint.Aquesta canta com Wotan va gravar a la llança feta amb la branca del freixe sagrat les runes, les lleis sagrades, que el feien ser senyor del món. Però un dia un jove heroi havia trencat la llança en dos trossos. Aleshores Wotan havia manat al herois que defensaven el Walhalla fer estelles del freixe del món, que era mort. I la sagrada font s’havia assecat definitivament. Passa el fil a la tercera Norna.

Aquesta canta com el Walhalla, amb tots els déus i els herois dins, està voltat pels feixos fets amb la fusta del freixe sagrat. Quan aquesta fusta cremi, “serà la fi per sempre més dels déus eterns” (curiosa contradicció entre fi i eternitat). Llança el cap del fil cap a la segona Norna, que el passa a la primera.

Comença a venir el nou dia i tot se’ls comença a resultar boirós. La primera Norna demana per Loge, el semidéu que es va tornar en flames. Què se n’ha fet d’ell? Loge havia intentant enganyar Wotan fugint del Walhalla en forma de foc, però amb la llança sagrada el déu l’havia encadenat al voltant de la roca on Brünnhilde estava adormida, explica la segona Norna. “Saps tu que serà d’ell?”. Demana a la tercera tot passant-li el cabdell. Wotan desitja que Loge acabi encenent el freixe del món, que ara està fet estelles, respon aquesta.

Creix el dia, i la seva llum impedeix a les Nornes veure més enllà d’on es troben. Es passen el cabdell, que cada vegada està més fluix, i finalment el fil es trenca. Esglaiades criden: “Ha mort la saviesa! Al món ja res més no li podem dir!”, i s’enfonsen al si de la Terra.

Es fa de dia. Surten Brünnhilde i Siegfried. Aquest es prepara per marxar a fi de poder fer grans gestes. S’inicia un llarg diàleg. Ella compren, i alhora lamenta, la necessitat de Siegfried de fer-les. La turmenta, però, si la raó de marxar és perquè pensa que és poca cosa per ell. Per més que li ha ensenyat la ciència dels déus, les runes... Per la seva banda, amb ell ha esdevingut dona i ha après i guanyat l’amor, per més que ha perdut aquella força que tenia. “No rebutgis aquesta dona!”, li crida.

Siegfried respon que Brünnhilde li ha donat més del que ell és capaç de comprendre. I li demana perdó per no haver sabut aprendre tot el que ella li ha volgut ensenyar. Aleshores Brünnhilde li recorda els llaços que els uneixen, demanant-li que mai no els oblidi. Siegfried li deixa l’anell màgic, com a penyora del seu retorn. I ella li dóna Grane, el seu cavall, que ha perdut la sublim virtut de galopar a través dels espais, encara que hi hagin llamps i tempestes. El comiat és un seguit d’expressions triomfals. Marxa Siegfried i Brünnhilde queda sola, protegida per les flames. Se sent al lluny el corn de l’heroi i comença altra pàgina simfònica: El viatge de Siegfried pel Rin.

Acte Primer. Quadre primer. Palau dels gibichung, a la riba del Rin, Gunther, Gutrune i Hagen estan asseguts, parlant, al voltant d’una taula.Hagen comenta que Gunther pot estar content, perquè ha esdevingut rei dels gibichungs tal i com volia la mare de tots tres. Gunther respon que Hagen ha de ser encara més feliç ja que si bé no té poder, té saviesa, la qual cosa fa que els seus consells li siguin molt importants. Arribat aquí, Hagen comença a parar el seu parany tal i com li ha ensenyat el pare, Alberich. Gunther i Gutrune viuen en un gran palau, sí, però ell sense dona i ella sense marit... És ben cert, reflexiona Gunther. Mes, ¿quina dona serà digna de ser reina dels gibichungs?, es demana.

Hagen té la resposta. Al món sols hi ha una dona que tingui prou mèrits per ser la muller de Gunther. Aquesta és Brünnhilde, que viu al cim d’una roca voltada de foc, i que ha estat conquerida per un home digne de Gutrune, Siegfried. També explica que Siegfried és de la raça dels wälsung, fill de dos germans bessons que s’estimaren. Ha crescut en el bosc, ha vençut i mort un drac gegant i ara és el posseïdor de l’or del Rin i d'un anell màgic. I també és l’únic home al món que pot travessar el foc que serva Brünnhilde.

Gunther demana a Hagen perquè desperta desitjos que són fora del seu abast. Però aquest respon que hi ha manera de canviar les coses si Gutrune dóna a Siegfried un beuratge màgic que ell té, i que farà que, en el cas que l’heroi sàpiga qui és Brünnhilde, s’oblidi d’ella i quedi captivat per la primera dona que vegi, que serà Gutrune. Aleshores Siegfried, que té un elm màgic que li permet canviar de fesomia, travessarà el foc per tal de complaure Gunther i obtenir la seva germana.

Se sent el corn de Siegfried, que baixa pel Rin. Desembarca i és acollit cordialment per tots tres. Gutrune surt amb el beuratge màgic, Siegfried el pren i immediatament s’oblida de Brünnhilde i s’enamora de Gutrune, demanant-la a Gunther per esposa. Aquest diu que primer s’ha de casar ell, i que sols hi ha una dona que li plagui: una dona que viu dalt d’una roca gegant voltada de foc. Ell no hi pot anar a cercar-la, perquè no pot dominar les flames. Siegfried, que sí que pot travessar-les, s’ofereix a fer-ho sota la fesomia de Gunther mercès al seu elm màgic, a canvi d’obtenir Gutrune. Tots dos fan un jurament de sang de mútua lleialtat: si qualsevol traeix l’altre, mereixerà la mort. Gunther i Siegfried marxen cap a la Roca de les Valquíries.

Quadre segon. Roca de les Valquíries: Brünnhilde està asseguda, mirant l’anell que li ha deixat Siegfried i de sobte sent un soroll que l’emociona. És el galop per l’espai del cavall d’una valquíria. Qui arriba és Waltraute. Brünnhilde intenta explicar-li les per ella noves sensacions de l’amor, i demana a la seva germana si ha vingut per comprendre i compartir un goig que per les valquíries és desconegut. Waltraute diu que no, que la raó de la seva vinguda és que Wotan ja no les envia als combats. Ha voltat tot el Walhalla de feixos de llenya i s’ha tancat amb els altres déus allà dins, contemplant la seva llança trencada i dient que sols si Brünnhilde volgués tornar l’anell a les Filles del Rin, els déus i el món quedarien lliures de la maledicció.

Brünnhilde es nega a perdre allò que havia rebut de Siegfried. Amb això condemna a desaparèixer el Walhalla i amb ell els déus. Waltraute no la pot convèncer, i fuig plorant per la dissort dels déus. I per tant la pròpia.

Se sent el corn de Siegfried, Brünnhilde dóna un salt d’alegria: “Siegfried! Siegfried ja ve!”. Però qui es presenta sense por a les flames, que s’aparten al seu pas, no és Siegfried sinó Gunther (en realitat Siegfried sota l’aparença de Gunther). Lluiten. Brünnhilde no pot resistir-se i Siegfried li arrabassa l’anell.

Fidel al jurament de lleialtat passarà la nit amb ella, però amb Nothung entre tots dos. Separant els seus cossos.

Acte segon: Davant del Palau dels gibichung. Hagen està en un estat com de somnambulisme, amb ell està Alberich, el seu pare. Tots dos parlaran sense que Hagen deixi el seu estat.

El nibelung està dient al seu fill que Wotan, el lladre que un dia li va robar l’anell, està a punt de caure i amb ell el Walhalla, per les gestes d’un wälsung. Aquest li ha trencat la llança on raïa el seu poder, i amb ell el poder del món, del Walhalla i de Nibelheim, però ell no sap res del poder de l’anell. Siegfried viu content amb l’amor d’una dona sublim, però sols la seva pèrdua els pot ser útil a ells. I serà així, perquè ell, Alberich, li ha inoculat constantment l’odi. No l’ha fet fort, però si astut i ardit. Ara ha de saber recuperar l’anell, i amb ell, tindran el poder del món: “Ho faràs, Hagen, fill meu?”. Aquest jura que ho farà. Ja ho està fent.       

Arriba Siegfried i amb els seus crits de joia desperta Hagen. Gutrune surt a rebre’l, i qui ara ja és pràcticament el seu espòs li explica que ha travessat les flames sota l’aparença de Gunther conquerint Brünnhilde. I que aquesta no sospita res. Gutrune està inquieta, però. Havia Siegfried jagut amb ella? “Amb Gutrune jo restava?“ respon ell. Gutrune, però, no està satisfeta amb allò que sembla una evasiva i insisteix: “Mes amb ella vas quedar-te?”. I aleshores Siegfried mostra l’espasa. Nothung s’havia interposat entre ell i Brünnhilde. Després explica com havia travessat les flames, la qual cosa fa que Gutrune encara l’admiri més. 

Arriben Gunther i Brünnhilde, i surten a rebre’l vassalls i gent del poble que els victoreja. Brünnhilde queda esverada veient Siegfried al costat de Gutrune, i encara l’esvera més que faci veure (això pensa ella) que no la coneix de res. Després veu que du l’anell, i aleshores sospita que ha estat ell i no Gunther qui l’ha dominat. Acusa Siegfried de ser qui l’ha vençut i d’haver-li robat l’anell, però aquest afirma que l’anell l’havia guanyat vencent Fafner. Brünnhilde proclama davant tothom que aquell anell se l’havia donat a ella el seu veritable espòs, Siegfried. Això esvera tothom, ja que es dóna per fet que l’heroi és ja l’espòs de Gutrune. Siegfried acusa Brünnhilde de mentir, i quan ell declara ser l’espòs de Gutrune, se sent traïda.

Davant l’acusació que fa Brünnhilde, dient que Siegfried l’havia posseït quan temps enrere l’havia despertat del seu llarg son, Hagen presenta la seva llança i demana a Siegfried que juri sobre ella que mai no ha posseït aquella dona. Siegfried jura que mai no ha traït Gunther, i que si menteix, que aquell mateix ferro el mati. (La confusió és que Siegfried que l’havia posseïda abans, però no ho recorda, per tant jura, honestament, en fals).

Brünnhilde, desesperada per aquella terrible traïció, pren la llança de Hagen i demana que, efectivament, aquella llança mati Siegfried. I així tothom sabrà que ell està mentint.

Marxa tothom menys Brünnhilde, Gunther i Hagen. Aquest darrer diu a Brünnhilde que vol venjar-la, però que sap que Siegfried està protegit per un conjur fet per ella mateixa. Com pot vèncer el conjur? Ella explica que Siegfried és invencible cara a cara, però que no té l’esquena protegida, perquè és tan valent que mai no donarà l’esquena a l’enemic. Gunther de primer dubta, però finalment està d’acord a què Siegfried mori, ja que mentre estigui viu hi ha el perill que un dia expliqui la veritat, deshonorant-lo.

Torna Siegfried i Gunther el convida a anar l’endemà de cacera.

     Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .