Ressenya de "Cómo disfrutar de la ópera"

Charles Osborne, Cómo disfrutar de la ópera, Gedisa Editorial. Barcelona, 2014 (189 pàgs.). ISBN: 978-84-9784-868-8

En la tendència -de vegades, fins i tot, moda- editorial de llibres d’iniciació sobre matèries humanístiques, l’òpera s’ha beneficiat pel seu clixé d’alta cultura entre altres motius i prejudicis. Entre els diversos títols en aquest camp destaca How to enjoy opera  de Charles Osborne que Gedisa Editorial ha rellançat 31 anys després de la seva aparició en anglès. És un manual bàsic per al coneixement de l’òpera en el qual un dels màxims experts internacionals ofereix un enfocament amè, seqüencial, sense abús de tecnicismes. La seva forma és notablement esquemàtica i es llegeix amb rapidesa atesos els seus preceptes utilitaris. Està dividit en deu capítols als que se sumen un glossari terminològic i una breu recomanació bibliogràfica.

Como disfrutar opera

Osborne apel·la la predisposició i l’esforç de l’espectador davant l’espectacle, la irrealitat d’aquest i la normalitat del binomi escena i música com a manifestació cultural i artística de la humanitat. Hi ha evidents però no sobrants consideracions en plantejaments divulgatius, encara que el contingut pateix el lapse de temps atès que en els àmbits social, educatiu i psicològic l’òpera i els seus espectadors es mouen en paràmetres sensiblement diferents al de fa unes dècades. El lector ho percebrà en algunes idees exposades en el pròleg, en el capítol dedicat al futur de l’espectacle i en el retrat dels circuits d’òpera que trasllueix l’arrel anglosaxona de l’autor. Hi ha una breu història del gènere des d’una perspectiva positivista combinada amb els grans noms com a ganxo per al neòfit (capítols cinquè a vuitè). L’últim capítol és un llistat d’un centenar de títols presentat per un breu resum i una referència discogràfica, que no inclou les obres de Gilbert i Sullivan per considerar-les massa populars. També hi ha reflexions sobre algun fragment i compositor específics, així com alguna carta i una taula amb la llista d’òperes de Verdi.

Com és habitual, un glossari clou el contingut. Hi ha definicions simplistes i parcials com les vinculades a la tipologia de fragments musicals i les tipologies vocals. Altres són errònies com les de messa di voce (pàgina 178) i obertura (p. 180). D’altra banda, s’escriu Yehudi Menhuin no Jehudi (pàg. 111) i tant Il trovatore com La traviata són minúscules (pàg. 130 i 131).

L’edició és de butxaca i tant la mida com el tipus de la lletra són còmodament llegibles. No obstant això, iniciatives com aquesta aporten poc avui davant la sobreabundància de títols similars i el conglomerat d’informació a internet, ràdio, televisió, conferències i programes de mà en teatres. Dubto les vendes en puguin justificar la comercialització. Més quan a les prestatgeries espanyoles és habitual trobar les aportacions de José María Triana (Alianza Editorial, 2001), Roger Alier (Ma no troppo, 2005, reeditat el 2008), Alessandro Taverna (Malsinet Editor, 2006) i molts altres que directament o indirectament beuen de models anglosaxons com el present, tot i basar-se en supòsits i perspectives diferents. L’editorial hauria de reconsiderar els horitzons musicals atès que en el seu catàleg compta amb referències universals de l’estètica musical com les Dalhhaus o Boulez. Hi ha propostes igualment comercials, atractives i divulgatives que, a més, evitin que plogui sobre mullat.

Albert Ferrer Flamarich

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .