L'Anell del Nibelung en el seu context (IX)

IX. L’or del Rin (Resum argumental)

Com ja es diu a l’anterior lliurament, per causa de la seva extrema longitud, i també d’alguns passatges certament confosos amb el·lipsis i salts en el temps, mal, quan no gens, explicats, el fil argumental de l'Anell, és certament una mica confós. També passa que pel fet que, amb l’excepció del Festspielhaus de Bayreuth, les seves diverses jornades es representin a la resta de teatres d’òpera separades per anys, fa que la concepció d’una obra unitària, quedi força malmesa. Com que a més normalment –excepte en l'actual commemoració del Liceu– les diferents reposicions s’acostumen a fer sense seguir cap ordre: un any La valquíria, dos o tres anys després El capvespre del déus, etcètera, la concepció d’una obra unitària no sols es perd des del punt de vista dramatúrgic, sinó que també es perd un fil, una continuïtat musical dotada d’una extraordinària lògica evolutiva des de l’inici a L’or del Rin fins el final d’El capvespre dels déus.

Dit això, també cal ser conscients que un muntatge integral dins una mateixa temporada és impossible d’assumir per cap teatre que no sigui el Festspielhaus. Ara bé, a aquest fet, que cal entendre com absolutament lògic, cal afegir-n’hi un altre que ja és força discutible: els muntatges superferolítics. Muntatges que a diferència del dirigit per Patrice Chéreau, posem per cas, no pretenen fer una lectura a partir de les circumstàncies i idees que estan en l'origen de l’Anell, intentant aleshores fer una lectura contemporània davant uns temps que –com assenyala Bruno Laussato citat al lliurament anterior– possiblement estiguin tan convulsionats com ho estaven aquells anys quaranta del segle XIX.

Però no és pas així, ja que com passa en molts altres muntatges operístics, l’única intenció que hi ha en ells és la de perpetrar una simple provocació buida de continguts. Uns muntatges que l’única cosa que intenten és que siguin diferents de qualsevol altre. Amb la conseqüència, i no solament en l’Anell, cal insistir, que la roba que vesteixen els personatges, el decorat per on deambulen i les accions que fan, res no tenen a veure amb el que estan dient. De vegades, ni tan sols amb la música que sona, creant així força confusions (especialment, en aquelles obres en les que el llibret no és una simple excusa perquè els cantants llueixin les seves facultats vocals). Per més que molta gent, incloent bons aficionats, ho ignorin, hi ha moltes òperes, des de Da Ponte-Mozart fins Büchner o Wedekind-Berg, passant per Brecht-Weil o Hindemit, que s’escrivia els seus llibrets, que aborden i parlen de fets i problemes socials i polítics del seu moment, que no té cap sentit tergiversar-los ara, en el nostre..

És per això que, i a com culminació d’aquesta petita participació a la commemoració que està fent el Gran Teatre del Liceu al 150 aniversari del neixement de Richard Wagner, que han estat aquestes reflexions que s’han anat publicant en el web de Liceistes del 4rt i 5è pis, i ampliant la idea original d’aquests lliuraments, potser que no estigui de més acabar-los amb una síntesi argumental de les quatre obres que el L’anell del nibelung. Avisant que es farà partint de la base del text original i sense dedicar espai als diferents temes, leitmotivs, que acompanyen personatges o accions. La qual cosa irritava força al compositor que mai no es cansava de dir que el que valia era comprendre íntegrament la seva música en quant a melodia contínua, i no pas dividir-la en un fotiment de “leitmotivs”.

Pròleg. Lor del Rin

Escena primera: Al Rin. Tres ondines, les Filles del Rin, estan jugant dins laigua. Arriba Alberich. Un nibelung nans pacífics i deformes que viuen en coves sota terra que, libidinós, pretén fer-se’n seva alguna. Sinicia un joc eròtic. Les ondines, alegrement, juguen amb ell. El provoquen i atien la seva lascivitat. Fan veure que estan a punt de ser atrapades, i es fan escàpoles quan ja creu haver-ne atrapat alguna...

El joc sallarga i Alberich està cada cop més excitat. Lentament comença a créixer una llum al fons del riu. El nibelung demana quèés aquella llum, i les ondines preses duna vanitat pueril li diuen que és lor del Rin, el seu pare, del qual elles en són guardianes. És un or màgic, i qui amb ell shi forgés un anell tindria tot el poder del món. El nibelung el vol prendre, però elles se n’en riuen dell, tan libidinós com és. Sols qui renunciï a lamor, al goig destimar, podrà posseir-lo. Alberich hi renuncia, el pren i fuig. Les Filles del Rin queden desolades.

Escena segona. Clariana al cim duna muntanya. Wotan, el primer dels déus, que és borni, i la seva dona, Fricka, deessa del matrimoni i de la llar, desperten. Veuen amb admiració al cim duna muntanya que està al seu davant un magnífic palau-fortalesa, que Fasolt i Fafner, dos gegants germans, han construït per ells. És el Walhalla. El diàleg que segueix entre els dos déus és paradoxalment domèstic. Fricka ha incitat Wotan a construir aquell palau-fortalesa a fi que deixi de vagar pel món, lluitant per tenir cada cop més poder i també cometent infidelitats. Wotan li recorda que tot just per guanyar-la a ella, havia perdut un ull. A més, deixa anar una idea que no encaixa en absolut amb un déu, del que cal pensar que es considera a si mateix i el seu món com a eterns: Mudança i canvi / estima qui viu / per això no puc evitar el joc. Idea que queda més clara en la disputa que també tindrà amb Fricka a La valquíria

Ella replica que el preu a pagar per la construcció del Walhalla és terrible. Wotan sha compromès a lliurar als dos gegants Freia, germana de Fricka, deessa que cultiva les pomes de leterna joventut, i sense les quals els déus envellirien i moririen. Wotan, però, mai no ha pensat complir el seu compromís. Lha fet confiant que Loge, semidéu astut i força més intel·ligent que la resta de déus que ell havia trobat en forma de foc, hi trobarà una sortida.

Arriba Freia, desesperada davant la imminent arribada de Fasolt i Fafner. Arriben aquests, que sindignen davant la negativa de Wotan de lliurar-los la deessa. El poder de Wotan es basa justament en complir els pactes, tal i com està escrit a les runes sistema descriptura del germànic antic que estan gravades a la seva llança, símbol del seu poder. Arriben altres dos déus, Froh, déu de la joia, i Donner, déu del tro, tots dos també germans de Fricka, que intenten agredir els gegants. Wotan ho impedeix.

Finalment arriba Loge, que viu al marge de lestranya cort que formen Wotan i la seva dona i cunyats. Sinicia una llarga escena en què Wotan condiciona a Loge, sotmès com està a ell, a fi que trobi una solució al problema. Aquest, obligat pel déu, però a contracor: no sóc jo, qui va fer el tracte, fa ús de de la seva astúcia. Comença dient que ha voltat per arreu del món cercant quina era la cosa més valuosa. I quan ho demanava, tothom li responia que lamor. Res no es tan valuós per lhome com la dona. Per la qual cosa ell, Loge, entén que els dos germans vulguin la bella Freia per damunt de tot... I aquí comença lensarronada. Sols ha conegut un cas que no ha estat així. Un nibelung dit Alberich ha renunciat a lamor... a canvi dun or amb el que sha fet un anell que li ha donat un immens poder... Acaba el seu relat, però, dient a Wotan que les Filles del Rin estan ploroses esperant que el déu els hi restitueixi lor robat. Wotan, indiferent al plany de les ondines, sen riu daquesta idea: Un neci ets, diu a Loge­ si em veus a mi mateix en destret, com he dajudar a daltres?.

El que ha dit Loge ha desvetllat la cobejança dels dos germans... i també la de Wotan, que pensa en l’anell. Ells diuen que estan disposats a renunciar a Freia, a canvi de lor. I marxen enduent-se la deessa com a penyora. I Wotan espera poder pagar la construcció del Walhalla amb l’or que ara és del nibelung, quedant-se l’anell per a ell.

Tercer quadre. A Nibelheilm, el país dels nibelungs. Alberich ha fet que el seu germà Mime, hàbil ferrer, hagi forjat un anell amb lor del Rin, amb què domina tot el poble nibelung obligant-lo a treballar per ell, i també un elm màgic que li permet ser invisible o canviar de fesomia.

Arriben Wotan i Loge. Diuen hipòcritament a Alberich que shan assabentat de les meravelles que diuen que ell és capaç de fer, però que no se les creuen. És veritat que pot transformar-se en qualsevol cosa a voluntat? Alberic es vana de poder fer-ho. Pot esdevenir una cosa espantosa?, diu, Loge. Alberich es cobreix amb lelm i esdevé una enorme serp. Això es fàcil, segueix Loge, ¿pot esdevenir, però, un animal molt petit? Com un gripau?. Alberich es transforma en un petit gripau, cosa que aprofiten Wotan i Loge per capturar-lo, lligar-lo i endur-se'l a la superfície.

Escena quarta. Altra vegada la clariana davant del Walhalla. Arriben Wotan i Loge duent Alberich captiu. No tenen pietat amb ell. Si vol tornar a ser lliure, ha de lliurar al déu tot lor acumulat. Alberich fa que els nibelungs duguin lor. També lelm, demana Wotan. Alberich hi accedeix a contracor. I també lanell que du al dit. Ara shi nega amb fermesa, i Wotan l’hi arrabassa violentament. Alberich, desesperat, llança una terrible maledicció sobre tots els qui posseeixin aquell anell. Excitarà la cobdícia de tothom, tothom el voldrà posseir, i serà la causa de la mort de tothom que el tingui.

Tornen els gegants amb Freia i demanen que, a fi doblidar-la i així poder renunciar a ella, la seva figura ha de quedar del tot coberta per lor del Rin. A costa d’esmerçar tot l’or del nibelung, la deessa queda coberta. Encara queda una escletxa per omplir, però. La qual es tapa amb lelm màgic. No és prou, hi ha un petit forat a través del qual es veu la mirada de Freia. Cal cobrir-lo amb lanell que Wotan du al dit, exigeix Fafner. Wotan shi nega molt alterat, i aleshores de les entranyes de la terra sorgeix Erda, també dita la Wala, deessa primigènia, anterior als déus, que coneix el passat, el present i el futur, i mare de les Nornes, que apareixeran a la darrera jornada. Diu a Wotan que cedeixi lanell i es faci escàpol de la maledicció que ara pesa sobre ell. I acaba dient: Tot el que és... té un final. Nova negació dun ordre etern.

Wotan cedeix. Es treu lanell i amb ell cobreix la darrera esquerda. Freia queda alliberada. Els dos germans es barallen per lor, Fasolt pren l'anell i Fafner el mata –és la primera víctima de l'anell, i marxa amb el tresor. Al lluny, el Walhalla salça imponent esperant als déus. Donner i Froh creen un Arc de Sant Martí que esdevé un pont que acondueix fins el Palau. Els déus, agafant-se de la mà, comencen a caminar cap el pont. Loge sels mira amb menyspreu: Cap a la seva fi corren / els qui simaginen tan forts en la permanència... / quasi em fa vergonya / dactuar entre ells..., diu. Al lluny se sent el plany de les Filles del Rin. Wotan, indiferent, menysprea el seu plany en aquell moment de glòria: Condemnades ondines!. Loge és mira els déus avançant cap el pont, i diu sarcàstic a les ondines que, si bé ara ja no tenen la brillantor de lor, a partir dara sí tindran la dels déus allà al seu magnífic palau.   

Els déus van cap el Walhalla acompanyats per una brillant marxa, que pot semblar triomfal, però que no és més que una marxa que els durà a la destrucció i el no-res.

Aquest resum argumental ha estat llarg, perquè Lor del Rin no sols no és un simple pròleg, sinó que  en ell ja sapunten les claus i les raons que assenyalen la idea central de Lanell del nibelung. I també perquè no sols és la més desconeguda de les quatre parts de la Tetralogia, sinó que tambéestà sotmesa sovint a uns muntatges confosos que el fan esdevenir un estrany conte de nans, ondines, gegants i déus sense cap ni peus. Però no sols no és així, sinó que hi ha en ella tots els elements que ens permetran entendre el que anirà succeït al llarg de les tres jornades següents.

El primer que crida latenció,és que la suposada cort celestial on regna Wotan, és més que modesta. Com un petit negoci familiar en el que tots els déus són parents, i a més no tenien ni un espai on allotjar-se... Com que Wagner ja havia demostrat sobradament la capacitat de muntar grans escenes amb molts personatges, més aviat sembla alguna mena d'al·lusió a qualsevol de les moltes minicorts, amb molt protocol i poca capacitat, en la que estaven dividides les terres alemanyes.

Altre element en el que val la pena fixar-se és que Wotan encomana la construcció dun magnífic palau amb una falsa promesa, ja que lliurar Freia seria tot just el final d’ell i dels altres déus. Es deslliura finalment de la promesa utilitzant lenginy d’un altre que té supeditat –un funcionari eficient?–, i robant lor a Alberich, amb la qual cosa és aquest qui en veritat paga el treball. Trobar una al·lusió el model de funcionament propi de les monarquies encara semifeudalitzants existents aleshores és fàcil.

Però lor també havia estat robat pel nibelung... i acabarà causant la destrucció de Walhalla i amb ell dels déus. Proporciona poder, però també destrucció. Recordem la poesia de Wagner, citada al sisè lliurament i que recitava als mítings. Du el títol de La necessitat, i anuncia lensorrament de lordre social existent, i amb ell el de la propietat privada. Amb larribada de Bakunin se sap que es va debatre a fons el llibre de Proudhon Quèés la propietat? Un llibre que comença amb una afirmació d’allò més contundent: La propietat és un robatori. Això entusiasmava Bakunin, i segons la poesia mencionada, també al kapellmeister. I és que del que es discutia en aquelles trobades, no era ben bé de música ni d’estètica.

                                                                                  Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .