Els meus records del Liceu (IV)

Amb la perspectiva que dóna el temps un queda meravellat de les figures vocals que van actuar en aquella època al Liceu i ho comprovarem amb els comentaris que faré a continuació sobre la temporada 1956-57, encara que la llista no serà exhaustiva per no fer-me massa pesat.

De totes maneres, és cert que no passava el mateix amb els directors d’orquestra (ja que els assaigs eren molt pocs), ni tampoc amb els directors d’escena (amb posades escèniques més convencionals i molt senzilles).

La temporada es va inaugurar amb Manon de Massenet, amb la presència de la insigne soprano Victòria de los Ángeles, a qui l’any anterior li havien atorgat la medalla del teatre, i va fer una interpretació memorable de la heroïna francesa, acompanyada pel musical tenor Giacinto Prandelli, i en aquesta ocasió, amb un director francès de renom: Eugène Bigot, que va millorar el nivell habitual de l’orquestra.

Pels que anàvem al torn de tarda, la primera funció que vàrem veure va ser La favorita, que va tenir un començament sorprenent: des de feia temps es retransmetien les òperes per radio, des del Liceu, normalment la primera funció, però aquella temporada va començar sense transmissions i sembla que el motiu era que els músics volien un plus, ja que hi havia una més gran difusió, i en no haver-hi acord, van negar el seu permís. Aleshores, una part del públic va voler expressar la seva opinió i quan es van apagar els llums i només hi havien els músics, aquests van rebre una esbroncada important. No oblidem que en aquells temps manava Franco, hi havia policia al teatre i com va haver-hi soroll, van entrar corrent a la vegada que s’encenien els llums de la sala. Tots nosaltres fèiem aleshores cara de bons xicots i fèiem veure no saber què passava. La situació es va repetir dues o tres vegades amb la mateixa reacció. Quan va sortir el director d’orquestra, que era el mestre Cillario, se’l va aplaudir per demostrar que això no anava per ell.

Una altra funció important va ser La bohème, amb un repartiment de luxe. També amb Victòria de los Ángeles, que feia una Mimi encisadora i més intimista del que era habitual; el tenor Gianni Raimondi, molt valent, junt amb Manuel Ausensi en el paper de  “Marcello”, un personatge de referència durant molts anys. En aquestes representacions va cantar el Lluís Maria Andreu (en el paper de Schaunard), que més tard ocuparia el càrrec de director artístic del Liceu.

Els grans triomfs de Renata Tebaldi havien generat uns fans que seguien les seves funcions amb quasi veneració i aquell any van poder gaudir de dues interpretacions a recordar: Tosca i Aida, on la soprano va imposar la seva veu de vellut i el seu cant molt cuidat. El millor exemple va ser el final del "Vissi d’arte", de Tosca amb una subtilesa que impressionava. En aquestes obres va estar acompanyada de dos tenors molt valents, Flaviano Labò i Umberto Borso.

Convé recordar que per la funció d’Aida del diumenge a la tarda, que començava a les cinc, la cua per anar als pisos alts va iniciar-se el dia abans, com van poder comprovar els que sortien del Liceu, després de la representació del dissabte, que era una funció de tarda en què es representava La traviata i on actuava la gran soprano Magda Olivero,  que potser, sobretot al primer acte, no va tenir l’èxit que es mereixia, segurament perquè la seva versió era més una lliçó d’interpretació que una mostra d’impacte vocal.

Entre mig d’aquestes funcions es va representar Norma, amb la presència d’Anita Cerquetti, de talla especial (en tots els aspectes), tant en la veu, poderosa, brillant en tots els registres, com en la seva presencia física, vestida amb l’àmplia túnica blanca. Estava acompanyada per la important mezzo Elena Nicolai. Van cantar els duos de manera espectacular.

Una òpera poc representada al Liceu és Francesca da Rimini, de Zandonai i aquell any es va programar, comptant amb la presència efectiva de Margaret Mas.

Si un analitza la historia del Liceu, veu que el repertori rus sempre ha estat molt present, i com a anècdota, es pot sentir el Cor del Liceu, amb una gravació en un disc de 78 r.p.m., cantant una obra molt bonica, però avui poc representada fora de Rússia com és La ciutat invisible de Kitege. Aquesta temporada es va representar la més significativa, Boris Godunov, que va comptar amb Nicola Rossi-Lemeni, espectacular com a intèrpret, però amb una veu no excessivament generosa.

Seguint la seva fama de teatre wagnerià, es van programar tres òperes de Wagner: Lohengrin, on cal destacar la densitat de Irmgard Meining; Die Walküre, amb la presencia espectacular de Astrid Varnay que va cantar en dies diferents els dos rols (Sieglinde i Brünnhilde) i Götterdamerung, on una altra vegada va impressionar la Varnay, amb una força increïble, junt amb el tenor Bernd Aldenhoff, amb un timbre penetrant i un registre agut brillant.

Jo havia comprat uns LP d’Astrid Varnay que no estaven editats aquí i vaig voler que me’ls signés. Quan va acabar la funció vaig baixar a la porta de l’escenari, però ja havia sortit i una ànima caritativa em va dir que anava a sopar a un restaurant al final de la Rambla, que avui dia encara existeix. Hi vaig anar, la vaig trobar amb una copa de conyac a la taula (per refer-se després de cantar Brünnhilde) i me’ls va signar. El primer amb el nom del meu pare i el meu, i al segon no va voler repetir-ho i va posar “Lo mismo”. Era una cantant sensacional que va triomfar a Bayreuth, i que, a més a més, tenia una gran humanitat

Altres funcions d’aquell any van ser Martha de Flotow, que fins aleshores gairebé sempre es cantava en italià, però en aquella ocasió ja es va cantar en alemany. Protagonista de l’obra era el gran tenor Anton Dermota, d’un fraseig exquisit i amb la circumstància que a cada funció tenia tant èxit que repetia l’ària més coneguda (però en el bis no estava tan còmode). Va estar acompanyat per la musical soprano Wilma Lipp i el gran artista Walter Berry.

També complint el propòsit de fer una òpera espanyola es va representar Goyescas de Enric Granados, amb artistes de casa nostra.

A la temporada de primavera va venir Sadler’s Wells Ballet, de Londres, bon conjunt però poques figures i va realitzar un concert The Cleveland Orchestra, dirigida per Georg Szell.

Albert Vilardell

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .