Els meus records del Liceu (III)

ELS MEUS RECORDS DEL LICEU (III)

Continuaré amb els meus records del Liceu després del parèntesi que he fet  per parlar del Concurs Viñas, i seguiré a partir de la temporada 1955-56, en la qual, va començar la meva gran passió per l’òpera.

La primera funció que vaig anar a veure va ser un memorable Otello, en què participaven dos grans cantants de l’època: Mario del Monaco, amb la seva veu potent, de bronze, plena de força donant vida al moro venecià, triomfant plenament; i el gran baríton Giuseppe Taddei, que va fer una interpretació impressionant del personatge de Iago. Encara tinc present el gran efecte escènic quan al final de tercer acte, amb Otel·lo desmaiat, li va posar el peu prop de la cara i va dir de forma impactant la frase “Ecco il leone”, burlant-se de la feblesa de Otel·lo, enganyat per les seves insídies. Els acompanyava una soprano musical que es deia Cesy Broggini i, segons em van explicar més tard, tenia una certa por per cantar la nota final del “Ave Maria”, i sembla que va quedar d’acord amb el cap de la claca perquè estigués a l’aguait i, si veia que la nota no sortia bé, ell comencés a aplaudir per dissimular.

La “claca” era una activitat molt estesa a tots els teatres, molt especialment els d’òpera, però també n’hi havia a la resta; avui, no obstant, ha desaparegut. La seva funció era orientar o impulsar l’aplaudiment i, si el cap de la claca, que cobrava dels cantants, era intel·ligent, ajudava els artistes i, per tant, tenia efectes positius. Jo vaig ser membre de la "claca" del Liceu durant uns quants anys de la meva joventut i recordo haver anat a veure grans obres i actors ja que mitjançant aquest medi resultava molt econòmic, atès que pagant una petita quantitat podies gaudir de grans espectacles. Vaig conèixer el primer cap, que es deia Rosés, i feia molt bé la seva feina, mentre que el seu successor no va estar a la mateixa alçada.

Aquell Otello va ser molt positiu des de el punt de vista personal, ja que durant la llarga cua a l’escala del teatre ens vàrem fer amics tot un grup de joves, dels quals jo era el més petit, i això va donar lloc al Grup de Liceistes del 4t i 5è pis, que després de tants anys de relació i d’aferrissades discussions per tenir opinions a vegades molt diferents, mantenim encara aquesta amistat i es reunim periòdicament.

Encara avui recordo que una noia molt apassionada per Mario del Monaco em va demanar els binocles, amb els quals es podia veure de més a prop, perquè li agradava aquest tenor tant vocal com físicament, amb el resultat que jo els vaig utilitzar molt poc durant aquella funció. Quan ara ho comentem, riem molt recordant aquells moments.

Un costum que vaig adquirir per aquells dies va ser anar a l’escenari a la sortida per aconseguir que em firmessin autògrafs als programes, que encara conservo, i també perquè em donessin fotografies.

Altres funcions que vaig veure van ser L’elisir d’amore, per en Poggi i Pastori, els mateixos cantants de Rigoletto de l’any anterior, després el doble programa integrat per la bonica obra de Wolf-Ferrari, Il segreto di Susanna, on vaig tornar a gaudir de la qualitat d’Ausensi, i Pagliacci, on va destacar la forma dramàtica de Clara Petrella i la brillantor d’Aldo Protti, amb la presencia de Carlo Ghichandut, antic baríton, ara tenor, que va estar correcte com a Canio. Més tard vaig descobrir la bellesa de Lucia di Lammermoor, amb un repartiment correcte, on hi havia l’interessant baix català Lluís Corbella. La següent obra va ser La bohème, que cantava el tenor que li deien el tenor del do de pit, Gianni Raimondi, i realment tenia un agut esclatant.

Un dels punts àlgids de la temporada va ser el retorn de Victoria de los Ángeles al Liceu amb Madama Butterfly, la qual, va tenir un gran èxit amb la visió del personatge, més intimista de la que estàvem acostumats, però amb una musicalitat exquisida i un fraseig colpidor.

En aquelles èpoques, l’admiració per les òperes de Mozart al Liceu era molt inferior a la que posteriorment s’ha anat desenvolupant. Jo vaig tenir la sort de fer el meu baptisme mozartià amb “El rapte en el Serrall” amb un repartiment perfectament integrat on hi havia Anton Dermota, un tenor de gran qualitat, especialista del gènere i Arnold van Mill, que va donar tot el caràcter còmic necessari a Osmin, el vigilant del serrall, mentre que la resta dels cantants coneixien bé el repertori.

També aquell any vaig tenir la meva primera immersió wagneriana, amb Tristan und Isolde, i la meva gran sort va ser que estigués interpretada per una de les millors sopranos wagnerianes de la seva generació: Astrid Varnay, que destacava per la brillantor i humanitat que donava al personatge i que sabia aconseguir que a un novell com jo li semblés curta l’obra (que és llarga, encara que en aquella època la retallaven una mica). Junt amb ella cantava Ludwig Suthaus, un bon tenor, ja en el seus darrers anys de carrera i estaven dirigits per un gran director, no suficientment reconegut, com era Laszlo Halasz.

L’obra que tancava la temporada era Samson et Dalila, de Saint-Säens, i encara recordo el fred que vam passar aquell diumenge 5 de febrer mentre fèiem cua, perquè hi havia molt d’aire, i un del grup va tenir la còmica idea de portar una petita estufa, i va ser molt divertit enmig de la Rambla. L’obra estava dirigida per el mestre Halasz i interpretada pel gran tenor xilè Ramón Vinay, que també era un gran cantant wagnerià amb actuacions a Bayreuth i als millors teatres del món, que va fer una interpretació plena de força. Va debutar en el paper protagonista la soprano Rosario Gómez, que després per raons que desconec, no va fer la carrera que hauria pogut fer.

Aprofitant aquesta obra farem referència al cos de dansa del Liceu que comptava amb la gran ballarina Aurora Pons i el gran mestre Juan Magriñà. Finalment, cal esmentar que en la temporada de ballet va venir la companyia del Marqués de Cuevas, amb grans figures.

Vull acabar aquest comentari esmentant un espectacle al que vaig assistir fora del Liceu: Il ritorno de Don Pedro, òpera de Hans Erismann, amb música de Mozart, fet per el C. de F. Junior, entitat que tant va fer per la difusió de la música, impulsada per un grup de gent amb gran entusiasme.

Albert Vilardell

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .