L'Anell del Nibelung en el seu context (VIII)

VIII. Resum argumental I

Com ja es diu al final del 7è lliurament, al llarg d’aquests treballs s’ha parlat a bastament del context històric en el que es va gestar L’anell del nibelung, però ben poc del resultat d’aquella gestació. I potser que calgui acabar aquesta suite de comentaris fent una mica de resum argumental.

 Un resum que expliciti, ho intenti si més no, que aquesta immensa tetralogia de més de quinze hores de durada no és pas la simple suma de quatre obres –per més que normalment, i lògica conseqüència de la seva magnitud, les diferents jornades es representen de manera aïllada i gairebé com a obres autònomes, fet al que cal sumar muntatges superferolítics que encara contribueixen més a la incomprensió del que està passant i s’està dient a l’escenari–, sinó que totes quatre formen una unitat, són part d’una història única i continuada que es desenvolupa al llarg de quatre jornades. Continuïtat que molt bé expressa una densa, i intensa, unitat musical que s’inicia amb l’extens acord de més de quatre minuts, únic en la història de la música, que obre el Pròleg i que expressa la gènesi d’un món, els dels déus, sorgint de l’immobilisme del no-res, i que es desenvoluparà a través de més de tres-cents temes, dits habitualment leitmotivs.

Amb moments d’intens lirisme: cant a la primavera de Les valquíries, interrogació sobre la mare que no ha conegut i despertar de Brünnhilde a Siegfried. Dinàmics: el picar de centenars d’encluses pels petits nibelungs a L’or del Rin o tota l’escena de la forja de Notung, a Siegfried. No parlem ja dels moments heroics. Temes que apareixeran, es desenvoluparan i es transformaran de forma contínua, aconduint l’acció de manera implacable des del naixement dels món dels déus que es creuen eterns, fins a la seva total destrucció. I finalitzant, paradoxalment, no pas de manera dramàtica i heroica, com és la impressionant escena del sacrifici de Brünnhilde, sinó amb el lluminós i joiós cant de les Filles del Rin que han recuperat l’anell maleït. Amb la qual cosa es dóna pas a un nou món. 

Un resum argumental que cal entendre’l situant L’anell del nibelung en el seu context històric ja explicat, i en l’actitud i actuació del seu autor en aquells moments. I que res no té a veure amb el cúmul de tòpics que uns i altres, admiradors i detractors per un igual, han acumulat sobre l’Anell i els seus personatges. Que és el que passa si ens limitem a veure l’embolcall més o menys mític de l’argument –el qual a més l’hem de saber entendre dins dels modes literaris propis de meitats del segle XIX–, i no dins dels corrents del pensament avançat de gent que han anat apareixent al llarg d’aquest treball: el poeta Heinrich Heine, l’ajudant de direcció i editor August Röckel, el periodista Heinrich Laube, l’actriu, cantant i dona lliure i compromesa políticament Wilhelmine Schröder-Devrient, el revolucionari Mikhaïl Bakunin... més un llarg etcètera que evidentment no han estat mencionats, però que sí que hi eren, participaven i deien la seva en debats, discussions, assemblees i mítings en el que també hi era i participava Richard Wagner.

I cal fer-ho així, perquè el mateix Wagner en el seu plantejament de l’art, i més concretament del drama musical, com a part activa de la revolució en aquest període en què va escriure, vol parlar d’un fet que ell mateix havia viscut i vivint i participat: la destrucció d’un món ja obsolet i injust, que havia de donar pas a un altre que se suposava millor. I ho fa utilitzant unes idees que aleshores s’estaven obrint pas: la història, l’evolució de la història com un procés dialèctic, amb les forces dominants, com creadores d’unes altres forces que li són necessàries per poder assolir els seus interessos, però que al capdavall es rebel·laran contra el seu domini i acabaran superant-les i destruint-les. 

Fixem-nos-hi. Wotan, un déu egoista i sense escrúpols, intentant recuperar un anell que ell mateix havia prèviament robat, engendra d’una dona humana Siegmund i Sieglinde. Al primer, com a simple instrument dels seus interessos el guia cap a l’espasa màgica. A la segona, com que no entra en els seus plans l’abandona a la seva sort, o dissort. També crea, forçant Erda, la deessa primigènia, les valquíries. Simple instrument de “proveïment” de guerrers defensors del Walhalla.

Els dos germans, però, actuen de manera no esperada pel déu. Mentre que Brünnhilde, pren consciència de què està bé i de què està malament, s’humanitza, i se li rebel·la. Un nét inesperat, Siegfried, el derrota i li trenca la llança, símbol i instrument del poder del déu. I finalment és Brünnhilde, la valquíria que s’havia rebel·lat contra una ordre injust, qui destrueix el Walhalla, i amb ell el món del seu creador i dels déus. Tot plegat, si es mira la Tetralogia com el que és, una unitat d’acció i no pas quatre obres autònomes, té una lectura ben concreta. No es correspon en absolut amb cap èpica mitològica. Fins i tot pot ser ara mateix, cent-cinquanta anys després de la seva creació, força actual.

Un debat actual?

Sobre aquest aspecte, el llibre-programa del Liceu de la representació de L’or del Rin de la temporada 2002-03, recull una cita de Bruno Laussato, autor juntament amb Marina Niggli del voluminós anàlisi, dos volums de 800 planes cadascun, Viatge al cor de l’Anell, amb pròleg de Pierre Boulez. La cita està extreta d’un llarg estudi sobre l’Anell publicat a L’avant escène opéra, i en ell diu Laussato:

“Seguint l’exemple dels seus contemporanis Darwin i Marx, [Wagner] teoritza i condensa les premisses d’un món futur. El seu desenvolupament lògic, tal i com es preveu a l’Anell, connecta, a més d’un segle de distància, amb les nostres preocupacions”.

Aquestes afirmacions poden semblar més aviat exagerades si es prenen de manera literal. Situar L’anell del nibelung a l’alçada dels treballs de Darwin o Marx, és certament força agosarat. I a més en la Tetralogia, Wagner no parla d’un món futur, en el sentit estricte del terme –com tampoc no ho van fer cap dels altres dos, diguem-ho de passada–, sinó d’un que era ben actual. Un món que estava a punt de culminar la seva construcció, amb la conseqüència imprescindible de la destrucció d’un altre que estava obsolet de feia més temps del que aleshores a molts semblava.         

Destrucció d’un de vell i construcció d’un de nou. Qüestió de rabiosa actualitat el 1848 i el 1849 i sobre la que el kapellmeister rebel havia debatut llargament als cercles de gent inquieta d’aquella ciutat. Qüestió sobre la que havia intervingut en les agitades assemblees d’aquells moments, més d’una al mateix Teatre Reial. I també als agitats mítings als carrers, fins i tot a les mateixes barricades. Qüestions que en la Tetralogia podem seguir a través d’una evolució dramatúrgica que va des de la brillant entrada dels déus al Walhalla –matisada per les premonitòries paraules de Loge–, fins la seva destrucció final pel foc que encén, o invoca cridant Loge, un semidéu rebel, Brünnhilde. Tot just filla de Wotan i d’Erda, creada per servir els interessos del déu... i que és tot just la que executa la seva destrucció.  

Tot això, en sóc conscient, pot semblar una mica complex, per no dir enrevessat, però anem a veure el desenvolupament del Pròleg de L’anell del nibelung. Seguint el text original, que és el val. A la qual cosa es dedicaran els dos darrers capítols d’aquest treball que ja comença a emular L’anell del nibelung... en durada, si més no.

                                                                                                                                             Francesc Font 

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .