L'Anell del Nibelung en el seu context (VI)

VI. Dresden en flames: la gènesi de la Tetralogia

Acabava l’anterior lliurament amb l’esclat de la revolució dita del 1848. Un conjunt de revoltes a diversos territoris europeus, que en certa manera van tancar el cicle de revoluciones burgeses iniciat el 1789 a França, i que, en el tema que ens ocupa, no sols va tenir una gran importància en la vida de Richard Wagner, sinó que va ser el motor de la Tetralogia.

Cal dir que no va ser general a tots els territoris alemanys. I en el cas concret de Saxònia, on les idees liberals gaudien de força tolerància com ja s’ha comentat, el rei, Frederic August II, va mantenir de primer una actitud moderada, fins i tot nomenant un gabinet ministerial de perfil pla. Amb la qual cosa, la situació en la primera meitat del 1848 va ser força normal, parant compte de les circumstàncies.

En aquest ambient fins i tot esperançador pels que somiaven amb un canvi, Wagner va dedicar els primers mesos a treballar en l’orquestració de Lohengrin, en vistes a la seva estrena. I també en la redacció d’un treball que recollint altres dues propostes anterior, duia el títol de Projecte d’organització d’un Teatre Nacional Alemany al Regne de Saxònia, amb el que intentava posar Saxònia com a capdavantera cultural de les terres alemanyes. Projecte que va ser, naturalment, refusat ja que preveia aquell teatre nacional regit per criteris artístics, i fora del control de buròcrates de la Cort. Un nou desengany.

Havent acabat Lohengrin, que tenia una orquestració que representava un pas de gegant en la seva evolució, ell se sentia ja força segur en tant que compositor. I també en tant que creador d’un nou mode, una nova forma d’entendre l’òpera com a espectacle total. Era conscient que havia iniciat un nou camí no sols respecte de l’orquestra operística, que esdevenia ja una orquestra sense distinció de l’específicament simfònica, sinó que també en la forma musical, ja que amb aquella obra havia iniciat el camí del que després es diria melodia contínua. Un camí que representava la pràctica eliminació del model basat en formes vocals: àries, cavatines, duos, concertants, etcètera, aïllades i autònomes les unes de les altres.

Robert Schumann, que era saxó i residia a Dresden, havia escrit el 1846, ran d’haver assistit a un representació de Tannhäuser, que el seu autor: “en poc temps pot esdevenir un gran compositor d’òpera, i pel que sé d’ell no li falta coratge. La tècnica i l’orquestració les trobo excepcionals”.  Poc després, però, Lohengrin el desbordaria, i havent assistit a una mena de representació privada d’aquesta encara “òpera romàntica”, feta al Teatre Reial, expressaria la seva estranyesa pel fet que a ella no hi haguessin àries o duos “normals”. Avui és un tòpic dir que Lohengrin és una òpera “italianitzant”. Però és que la sentim amb oïdes d’avui, però no era així el 1848, com ho va expressar Schumann. I és que a Lohengrin ja hi ha una primera ruptura, que esclatarà a la següent obra, Tristany i Isolda. Que ja no serà una òpera, sinó que un drama musical.

Radicalització

A la veïna Prússia, però, les coses anaven de mal borràs per les idees de canvi. Frederic Guillem IV, sentint-se fort havia format un govern radicalment reaccionari. I a la veïna Saxònia, que gairebé era un recer de llibertat en comparança, va començar a arribar gent que fugia de la repressió i la censura que sobre les idees regnava a Prússia. Entre aquests fugitius hi havia el rus Mikhail Bakunin, de plantejaments socials molt radicals, resident a Berlín i que s'havia vist amenaçat de ser extradit. Arribat a Dresden, August Röckel, l’ajudant de direcció de Wagner i editor del diari d’esquerres Volksblätter, que tenia una bona amistat amb el rus i l’havia acollit a casa seva, l’hi va presentar. I ambdós congeniarien de seguida.

Malgrat tot, a mesura que avançava l’any va començar a Saxònia la decepció. Els debats de l’Assemblea que s’estava celebrant a Frankfurt, s’havien estancat en discussions estèrils, i la idea d’una unitat alemanya sota forma republicana havia quedat aparcada. Alhora, sota la pressió de Prússia, el govern moderat saxó havia iniciat un camí que havia començat a canviar les seves actituds de tolerància. Amb la qual cosa, els debats i petites assemblees en les que participava Wagner –en les que havia començat a destacar-se com a apassionat orador–, que no passaven de ser expressió de desitjos de futur, van adquirir altra dimensió. Ara eren debats on apareixien noms com Cabet, Proudhon o Max Stirner en el sector més procliu a les idees que obrien camí al futur anarquisme, i Feuerbach, Ruger, Marx o Bauer en els que representaven les de l’hegelianisme d’esquerres. Debats que ja no eren simplement al voltant de desitjos i de posicions teòriques, sinó que dins d’una situació concreta. I prerevolucionària.

En aquest clima, el kapellmeister del Teatre Reial, que al capdavall era un càrrec important i de prestigi en el món de la Cort, va incorporar-se al moviment obertament revolucionari Vaterlandsverein (Pàtria Unida). Participant en assemblees i mítings clamant contra la monarquia, com una rèmora del passat, i contra el diner, com causant de tots els mals. 

Va començar a publicar articles incendiaris al diari de Röckel, en els que lligava l’art amb la revolució –uns mesos més tard, i ja exiliat, un article seu duria el títol ben específic d’Art i revolució–, afirmant que l’art no pot evolucionar i progressar en una societat que es regeix per idees ja caducades. I també alguna poesia, com una que recull la famosa frase de Proudhon: “la propietat és un robatori”. Du el títol de La necessitat, i anuncia l’ensorrament de l’ordre social existent i amb ell la propietat privada. La influència dels debats mantinguts i de la seva relació amb Bakunin és evident.

Per acabar d’adobar-ho, al gener de 1849, quan l’estrena de Lohengrin ja era imminent –fins i tot estaven encarregats els decorats–, Von Lüttichau, el membre de la Cort que era una mena de director general del Teatre Reial, va comunicar-li que l’estrena se suspenia. Sense donar cap explicació. Per més que els motius eren prou clars.

De fet, aleshores Wagner havia esdevingut un agitador destacat, i ell mateix reconeixeria anys després que havia descurat, i molt, les seves tasques de kapellmeister. Participava en assemblees i en mítings, en les que entre altres recitava la seva poesia sobre la necessitat d’un món nou. Mítings i assemblees en les que, com a detall curiós, també hi participaven sovint altra gent lligada al Teatre Reial, com el seu ajudant de direcció de l’orquestra, August Röckel, l’arquitecte Gottfried Semper, que l’havia construït, o la soprano Wilhelmine Schröder-Devrient, un veritable mite arreu d’Alemanya tant com a soprano com actriu de teatre parlat, i que ardent liberal havia esdevingut una gran activista .

De Jesús de Natzaret a Siegfried

No per això va deixar de banda el seu treball com a compositor, i també literat –com és sabut, va acabar convençut que el compositor Wagner havia d’estar al servei del literat Wagner. Així, cap a la tardor de 1848 s’havia plantejat dos temes, els dos obertament vinculats al moment que s’estava vivint, com base de la propera obra. Un va ser recuperar un antic projecte basat en la figura de l’emperador Frederic I Barba-roja (segle XII), que veia com a símbol de la unitat de totes les terres de parla alemanya, però que va abandonar ràpidament. L’altre duia el títol de Jesús de Natzaret,

D’aquest projecte es coneix perfectament el seu desenvolupament, perquè, com era costum seu, primer va fer un esborrany que és pràcticament una versió complerta, però en prosa. La figura central del cristianisme és presentada com una figura revolucionària que obre el pas a una nova època, la qual cosa era l’aspiració del sector més radical de la revolució en marxa en aquells moments. Així Jesús de Natzareth, que no Crist, és un individu pur que vivint en un món cruel i injust es rebel·la contra una societat miserable mitjançant un sacrifici voluntari. Res de transcendència divina, ni tan sols religiosa.   

Això pot estranyar una mica, però és que un element central del pensament dels hegelians d’esquerres ja citats era que les religions havien estat una creació de la humanitat. Aparegudes en èpoques ja desenvolupades com formes de cohesió de les tribus, ciutats estat i posteriorment regnes –i d’aquí la figura de rei-summe sacerdot, quan no déu viu– que s’havien anat formant.

Ara bé, de seguida va abandonar el projecte, ja que com dirà després a La meva vida, va témer que la gent no entendria aquest tractament. I recuperant altre idea que li rondava el cap de feia temps, va tornar a endinsar-se en la lectura dels diversos llibres, treballs i antics poemes que abordaven històries i mites germànics, ja citats al tercer lliurament d’aquest treball. I quasi que d’una tirada va redactar l’esborrany d’una obra que duia el títol de La mort de Siegfried. Després El capvespre dels déus.   

La revolta

Estem ja al març de 1849. L’Assemblea reunida durant mesos a Frankfurt, finalment aprova una Constitució. De caràcter liberal, per més que moderat, proposa una unificació de tots els estats que formen la Confederació Alemanya sota una monarquia constitucional, la qual tindrà un caràcter federal. Com ja s’havia dit en l’anterior lliurament, oferirà la corona al rei de Prússia, que la refusarà.

A Dresden hi ha indignació per la renúncia a la república, més encara davant la possibilitat que el rei de Prússia esdevingui el de tots els alemanys. Hi ha qui proposa a Frederic August II la formació d’una república saxona... de la qual ell serà president. Un absurd intent d’equilibri entre els sectors més radicals i els més moderats. Va ser endebades, esclar. El rei de Saxònia segueix les passes del de Prússia: no reconeix l’Assemblea de Frankfurt, refusa la Constitució i dissol el Parlament.

Davant aquest cop d’estat reial, els regidors de molts pobles i ciutats fan actes públics intentant persuadir el rei que, com a mínim, accepti la Constitució aprovada a Frankfurt. En general, els guàrdies municipals en comptes de reprimir-los els fan costat. Frederic August abandona definitivament el seu posat tolerant, i dubtant que el seu petit exèrcit pugui posar ordre demana ajuda a Prússia, quan esclata la revolta a Dresden.

La multitud pren els carrers i s’aixequen més de cent barricades. S’organitzen milícies defensives i tres membres del dissolt Parlament encapçalen un govern provisional. Es posa setge al Palau Reial on s’ha refugiat el rei i el nou govern per ell nomenat. Tropes saxones disparen sobre manifestants. Procedents d’altres ciutats, com Chemnitz i Leipzig, arriben reforços als revoltats, i finalment la família reial i els nous ministres fugen, refugiant-se a la fortalesa de Königstein. Com fa Wotan i els seus déus al Walhalla?

Les tropes prussianes s’acosten. L’arquitecte Semper organitza la construcció de barricades. Wagner, amb d’altres i jugant-se que els engeguin un tret, reparteix entre els soldats saxons octavetes on es diu: Estàs amb nosaltres, o amb les tropes estrangeres? L’arquitecte Semper organitza la construcció de les barricades, Com Röckel, Bakunin Schröder-Devrient i altres, col·labora a enardir els milicians a les mateixes barricades. Es posa en contacte amb un petit taller de foneria que treballava pel Teatre Reial, per veure si pot fabricar granades de mà. Quan ja els prussians han entrat a la ciutat, puja a la torre de l’església de la Kreuzkirche a fi de vigilar els seus moviments, havent d’aguantar les bales que li disparen –aquell home que vigilava els seus moviments, era força molest i perillós. La lluita és dura. Es cala foc al Teatre Reial i resulta totalment destruït. Anys després, Semper en construirà un de nou.

Finalment, malgrat una heroica resistència al llarg de cinc dies de lluita, el dia 9 de maig els revoltats han de cedir davant unes tropes, les prussianes, millor armades i amb més disciplina i experiència de combat.

La repressió

I aleshores va succeir el que no havia passat a cap de les altes revoltes en terres alemanyes, ni tan sols a Berlín. La repressió va ser brutal. Clara Schumann, que amb Robert era a Dresden –sense participar en res del que estava passant–, escriurà en el seu diari: “El dijous 10 vam tenir notícia de les terribles atrocitats comeses pels soldats. Disparaven sobre qualsevol que es creués pel seu camí, i la nostra patrona ens va explicar que al seu germà, que té un hostal, el van obligar a presenciar com els soldats afusellaven a vint-i-set estudiants que van trobar a les seves habitacions. Un a un. També es diu que van llançar homes per desenes des de tercers i quarts pisos”.

Es van estendre ordres d’empresonament dels més destacats dirigents. Alguns com Wagner o Semper van poder fugir. Altres, com Röckel o Semper van ser empresonats en el seu intent de fer-ho. Jutjats, van ser sentenciats a mort. Indultats d’aquesta pena, Bakunin va ser extradit a Rússia, i Röckel condemnat a 16 anys de presó. Dels que va complir tretze en règim d’aïllament, i sent el darrer dels participants en la revolta de Dresden en ser alliberat. Schröder-Devrient va estar un mesos encarcerada, però sent com era un mite arreu d’Alemanya, finalment va ser expulsada de Saxònia. Wagner, va arribar a Weimar, on Liszt el va protegir, i després va passar a Suïssa. Parant compte del que li havia passat a Röckel, és evident que, si l’haguessin agafat, el més probable és que la seva carrera de compositor s’hagués acabat aquí.

                                                                                              Francesc Font

 

PS: La veritat és que al llarg d’aquests sis lliuraments, s’ha parlat molt del context, i gens de L’anell del nibelung, per la qual cosa hi haurà un epíleg, força més breu, en el que intentaré fer alguna reflexió sobre la Tetralogia.

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .