Liceistes i cruzados

Aquests dies ha estat recuperada al Teatre Nacional de Catalunya una gatada de Serafí Pitarra. Escrita el 1865, du el títol de Liceistes i cruzados i recull amb humor pitarresc les batusses, fins i tot a garrotades, si s’encenia massa la sang, entre els partidaris del Gran Teatre del Liceu, dits liceistes, i els del Teatre de la Santa Creu, com seguia sent conegut el Teatre Principal, anomenats cruzados.

Penso que, aprofitant aquesta oportunitat, val la pena recordar que les discussions, baralles i batusses entre liceistes i cruzados –que avui ens poden semblar més aviat pintoresques– no eren pas una qüestió d’identificacions o inclinacions artístiques o estètiques, sinó que tenien un origen i motivació sociopolítica i  religiosa que, més enllà dels dos teatres concrets, va enfrontar al llarg de bona part del segle XIX dos sectors, dues concepcions, de les classes dirigents de la societat barcelonina. A una banda, hi havia tot allò que es podia considerar restes de l’ancien régime encara persistents: elements de la petita noblesa urbana, carlins del morro fort, rosegaaltars i carques diversos, que serien els cruzados. I per l’altra, elements de la burgesia liberal de feia poc apareguda gràcies a la revolució industrial, i ara sector socialment ascendent, que serien els liceistes.

Pot ser que algú s’hagi estranyat amb allò de classificar com sociopolític i religiós l’origen de l’enfrontament entre liceistes i cruzados. Sí, pot estranyar. Però cal tenir en compte que aquest enfrontament, que Pitarra duia al teatre el 1865, té el seu origen en una data molt anterior, i també molt precisa: concretament el 25 de juny de 1835, més de deu anys abans, per tant, de la construcció del Liceu.

És una història que en general ha restat amagada tant per uns com per altres –descendents dels liceistes i descendents dels cruzados per igual–, i que aprofitant la recuperació del text de Pitarra porto aquí, al web de Liceistes del 4rt i 5è pis, que en general no descendim ni dels uns ni dels altres, sinó, en tot cas, del que aleshores es deia el galliner (i que no entraven en la baralla).

Quan la burgesia va cremar convents

Anem, doncs, a un 25 de juny de fa pràcticament 179 anys. I fem-ho acompanyats per una cançoneta que penso que us serà del tot desconeguda. I és que la historiografia espanyola, com és natural en ella, ni la recull ni li interessa ja que, per dir-ho clar i català, la nostra història no és pas la seva. Alhora, molt temo també que la historiografia catalana més o menys oficial, la que s’ensenya a les escoles de Catalunya, tampoc no ho fa. No és prou heroica, i a més gens políticament correcta ja que diu, deia, la cançoneta: “El dia de sant Jaume / de l’any 35 / hi va haver gran gresca / dintre del Toril. / Van sortir set toros, / tots van ser dolents. / Això va ser la causa / de cremar els convents”. Efectivament, el dia de sant Jaume de 1835 s’inaugurava a Barcelona un curiós costum: cremar edificis religiosos. Ho hem fet tres vegades.

La cosa, explicada de manera breu, va anar així. Al Toril, nom popular que rebia la plaça de toros, que era fora muralles, hi va haver la cursa habitual. Des del primer moment, una bona part del públic va començar a protestar per la mala qualitat dels braus. Un cop acabat l’espectacle i en tornar a la ciutat, una bona munió dels assistents, en comptes d’anar-se’n a casa, va començar a assaltar els nombrosos convents de monjos i frares que aleshores hi havia dins la ciutat. Esbotzaren les portes, entraren, calaren foc i, dins del merder que es va muntar, van enviar alguns clergues, setze, “a visitar el pare”, segons alguns deien rient després. I ja us podeu imaginar què volia dir aquest eufemisme... Per cert, no se’n va assaltar cap de monges ni tampoc cap església parroquial.

Va ser un acte espontani dels sectors més lumpen de la societat? I ca! Que no s’assaltés cap convent de monges ni cap església, expressa prou que va ser una acció planificada. De fet l’assaltament i crema de convents havia començat pocs dies abans a Reus, i va seguir per molt diversos llocs de Catalunya, des d’Scala Dei fins a Ripoll. En realitat, va ser part del procés revolucionari –revolució burgesa– que va esclatar davant l’intent, després de la mort de Ferran VII (que ja no era tot just gaire liberal) de retorn a l’absolutisme més absolut. A Catalunya, l’intent es va concretar amb la formació de les primeres partides carlines.

Va ser un procés llarg i complex que per reacció va desfermar un ample moviment anticlerical, ja que, a banda de les prèdiques exaltades contra la llibertat i el liberalisme que s’escopia des del púlpits, en el seu inici moltes partides carlines tenien com capitost algun monjo o frare –que els liberals, els progres de l’època, anomenaven mossèn trabuc–, sovint d’una brutalitat extrema. Això feia que convents i monestirs fossin vistos com origen i refugi de les partides carlines, i també de contenidors de grans riqueses i tresors amagats. Deixem, però, de banda el que va passar a Reus, Poblet o Sant Geroni de la Murtra, i tornem a Barcelona.

Digui el que digui la cançoneta, estarem d’acord que set toros dolents són massa toros, i que una mala cursa pot causar la crema de la plaça, però no pas d’una bona colla de convents. Per tant, hi havia alguna cosa més. I avui cap historiador dubta que va ser una acció plenament organitzada, en la que tothom que hi va participar sabia què havia de fer i on havia de fer-ho. I aquí ve la part bona i pedagògica de la història. Els qui van assaltar, cremar i fins i tot matar alguns monjos i frares, eren en bona part púrria pucera (com diria l’Espriu), sí. Amb ganes de gresca, també. Però anaven encapçalats per membres dels sectors de la burgesia més radical. Radicalment revolucionària, però gens marginal. I més enllà d’aquests darrers, es tenen clares sospites que els promotors i instigadors, van ser membres de la gran burgesia industrial. Gent seriosa per tant; fins i tot alguns, gent de missa.

No sé si sabeu –altra part de la nostra història mig amagada– que des de la derrota de 1714, Barcelona era una ciutat sota permanent jurisdicció militar i que les muralles no estaven per defensar la ciutat, sinó que per vigilar-la i controlar-la. I que més enllà d’elles, en tot el terme municipal estava rigorosament prohibit alçar cap mena de construcció permanent. Això va fer que en iniciar-se la revolució industrial, les fàbriques i tallers que es creaven s’haguessin d’instal·lar dins de la ciutat i no als voltants més immediats, com passava a la resta de ciutats europees que s’industrialitzaven. També va fer que quan va començar l’arribada d’immigrants atrets per les fàbriques que s’alçaven –de Mataró, de Berga, del Penedès...– la ciutat va acabar per estar atapeïda de gent i mancada d’espais lliures. Davant aquesta situació, les autoritats barcelonines van demanar a les autoritats de debò poder construir fora muralles; però el governador militar, i el govern espanyol, s’hi van negar rotundament.

I mentrestant, a la ciutat hi havia una pila de convents que amb les seves grans naus gòtiques i els seus amples i ufanosos claustres, ocupaven amples espais per usdefruit d’uns poquíssims frares o monjos... En aquest punt, amos i obrers, grans burgesos i púrria urbana, estaven plenament d’acord. Allò era intolerable. Diu Vicens Vives: “Gairebé pot dir-se, que en un moment d’expansió de la indústria barcelonina, cada fabricant tenia ullat el convent on podria instal·lar els seus telers”. I una bona prova que això va ser així és que la Milícia Nacional, formada bàsicament per membres de la mitja i gran burgesia, no va fer res per aturar la gresca (segueixo amb la cançó), que va durar fins la matinada del dia següent, quan tot ja estava fet, per més que no beneït.

És veritat que després, quan va saber-se el resultat dels setze morts, alguns membres de la gran burgesia van protestar molt indignats. Però, i tornant a Vicens Vives, els mateixos que van expressar la seva indignació pels fets: “no experimentaren la menor vacil·lació a adquirir enormes possessions eclesiàstiques”, que havien entrat dins de la categoria de béns desamortitzables. Fins i tot van aprofitar el solar d’un dels convents cremats... per construir el seu teatre.

L’origen del Liceu

Arran dels fets, una companyia de la Milícia Nacional formada per gent de l’alta burgesia –cada estament, incloent els obrers, tenia la seva companyia– es va instal·lar al convent de Montsió, fent-lo esdevenir la seva caserna. Era de monges, per la qual cosa no havia estat cremat, però van ser foragitades per la companyia de la Milícia. Com que els seus components era gent culta i il·lustrada, a fi de recollir diners pels uniformes, correatges, armament, manutenció, etcètera, van tenir la idea de fer funcions de teatre, aficionat. Es van engrescar, però, i van acabar creant el Liceo Filarmónico-Dramático Barcelonés, amb una escola de música i de declamació.

Anys després, les monges van recuperar el monestir, molt deteriorat per cert. I els del Liceo Filarmónico, ja allunyats de vel·leïtats revolucionàries, però engrescats en l’aventura teatral, van decidir construir el seu propi teatre. Que no seria una simple sala d’espectacles, sinó que també estaria dotat de conservatori i escola de declamació. I és aquí on s’inicia la història dels liceistes i dels cruzados.

Els del Liceo Filarmónico van comprar un terreny a la Rambla, en el que encara hi havia les restes fumades del que havia estat convent dels Trinitaris Descalços, i on havien estat assassinats dos o tres frares. Era per tant terra doblement sagrada: la d’un convent destruït, que a més havia estat regada per sang de màrtirs. El teatre que en ell volien alçar aquells representants de la burgesia liberal, seria doblement sacríleg. 

Una mica més avall, al dit Pla de les Comèdies, hi havia el Teatre de la Santa Creu. Havia estat inaugurat al segle XVII i tenia com funció principal la de recaptar diners per l’Hospital de la Santa Creu, per la qual cosa gaudia d’uns privilegis que a la pràctica l’havien fet ser l’únic de la ciutat al llarg de gairebé dos-cents anys. El 1833 aquests privilegis li havien estat retirats, la qual cosa va permetre crear nous teatres; però el de la Santa Creu va seguir sent el preferit de l’aristocràcia i la bona societat... I un bon dia, de sobte, li sortia un competidor. No pas un teatret de parets de fusta, mig provisional, sinó modern, luxós, amb una sala impressionant i disposat a fer una programació d’alt nivell... Davant aquesta amenaça, es va canvia el nom del vell Teatre de la Santa Creu, que ara es diria Teatre Principal, intentant així que el nou teatre no passés de ser “secundari”.

A més, aquell teatre de la burgesia liberal es construïa sobre terreny doblement sagrat. I l’Església, aleshores molt reaccionària i profundament enemiga del liberalisme per moderat que fos, va anatematitzar el teatre, els seus propietaris, i tots el que hi anessin com a espectadors. Això enllaçava amb el fet que el Sant Pare havia decretat l’excomunió de tot aquell que comprés propietats de l’Església que haguessin estat desamortitzades. Amb la qual cosa, en teoria tot els copropietaris per haver comprat una llotja o una butaca, passaven a ser gent que estava excomunicada.

I va ser així com va començar la qüestió. Uns es van jurar que mai de la vida posarien els seus peus en aquell teatre sacríleg, i altres, reaccionant a aquest actitud, que mai de la vida posarien els seus peus en aquell altre teatre seu de la “carcunda” local. I com que al capdavall es trobaven l’un gairebé al costat de l’altre, i en certa manera també competien dins d’un mateix mercat artístic, les topades i discussions eren fàcils. Naturalment, això no va ser absolutament radical. Hi havia un ample sector que podia tenir més simpatia per un dels dos espais, però no tenia cap inconvenient d’anar a l’altre d’acord amb l’obra o actuants. I també hi havia els absolutament indiferents, com era en general la gent dels pisos alts.

La cosa, però, es va allargar, i va arribar un moment que es podia ser liceista o cruzado més per tradició familiar que per veritables conviccions. Ara bé, malgrat que la qüestió de les desamortitzacions, espais sagrats, etcètera es va anar diluint –dues places de mercat, les de Santa Caterina i Sant Josep, també es van fer sobre terrenys de convents cremats sense que passés res–, la gatada pitarresca demostra que el 1865 alguna cosa encara estava ben viva. De fet, no va ser fins l’arribada, el 1879, del bisbe Urquinaona, de pregones conviccions liberals i que va renovar el pensament integrista de l’Església catalana, que la qüestió dels liceistes i la dels cruzados va anar esvaint-se fins desaparèixer. Més encara quan, amb la Restauració, aquella burgesia que un dia havia estat liberal i fins i tot menjacapellans, va començar a rebre títols nobiliaris.

Però aquesta, ja és una altra història

            Antoni Llaguerri

PS. I perdoneu la mica d’humor usat al llarg d’aquest treballet, però és que el seu origen està en Serafí Pitarra, i per tant era obligat ser una mica pitarresc...

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .