L'Anell del Nibelung en el seu context (V).

V. Temps de revolta

Cap a meitats de 1843 va arribar a Dresden, com a director adjunt de l’orquestra del Teatre Reial, August Röckel (1814-1876). El seu pare havia estat Florestan en l’estrena de la segona versió de Fidelio, i ell havia estat director musical a Viena, Bamberg i Weimar, on havia composat una òpera, Farinelli, encara inèdita. Tenia per tant un bon bagatge. Malgrat això, quan va arribar a Dresden, en trobar-se amb Wagner va reconèixer en aquest la genialitat que ell no tenia. I va renunciar no sols a estrenar la seva òpera, sinó que a escriure res més, establint-se entre tots dos una bona amistat. Ardent republicà que era, i a més activista, Röckel va entrar ràpidament en contacte amb els sectors socialment més avançats de la ciutat, incorporant-se de seguida, i de manera ben activa a ells.

Com ja es deia al lliurament anterior, comparat amb l’ambient cada vegada més opressiu existent a la majoria d’estats membres de la Confederació Germànica, a Saxònia hi havia un considerable permissivitat. Així, es publicaven regularment els Annals alemanys, revista de pensament adscrita als hegelians d’esquerres que dirigia Arnold Ruge –de primer editada a Berlín, però que havia hagut de refugiar-se a Dresden–, i on col·laboraven Marx, Engels, Bauer, Hess, etcètera. També hi havia dos diaris obertament subversius: el molt popular, i radicalment republicà Volksblätter, Diari del poble, del que Röckel va esdevenir editor i en el que més endavant Wagner publicaria incendiaris articles i alguna poesia no menys incendiària, i el Dresdner Zeitung, de caràcter anarquista, en el que hi col·laborava Mikhail Bakunin i de qui Röckel era amic.

Amb el temps, i a mesura que la situació política anava endurint-se, l’amistat entre Wagner i Röckel, a l’inici bàsicament professional, va anar derivant cap a altres àmbits. Feien llargues passejades en les que l’ajudant de direcció, amb una bona formació filosòfica –filosofia d’acció, i política–, debatia amb Wagner sobre la situació que s’estava creant. Debats que també es feien a la redacció del diari o altres espais. De vegades amb la participació de membres de l’orquestra i del cor, als que podia afegir-se Wilhelmine Schröder-Devrient, si era a la ciutat, o Gottfried Semper (1803-1879), l’arquitecte que havia construït el Teatre Reial, i que tenia una nova concepció del que havia de ser un teatre d’òpera. Concepció que entusiasmava Wagner i que estaria en el punt de partida del de Bayreuth.

Interessant és que malgrat que les activitats polítiques de l’ajudant de direcció de l’orquestra reial eren públiques, i obertament subversives, i que el kapellmeister havia establert una estreta relació ideològica amb ell i altres elements sospitosos, en cap moment cap dels dos va veure el seu lloc de feina en perill, ni se sap de cap mena de pressió. Coses d’artistes...! devia de pensar gent de la Cort, com el baró von Gottfried. Que era una mena de director general del teatre, i amb qui Wagner seguia xocant constantment per motius de funcionament.

A inicis del 1846, i recollint unes paraules del rei sobre que possiblement caldria introduir algunes reformes en el funcionament del Teatre Reial, Wagner va treballar tres mesos en un informe que duia el títol de Sobre l’Orquestra Reial, en el que proposava un seguit de millores de funcionament. Entre elles introduir una modesta democratització, donant veu i participació als components de l’orquestra en la programació i funcionament... i també reduir les atribucions del director general. Aquest informe, i un altre posterior, van ser refusats sense explicació, després de llarg temps de silenci.

Lohengrin i Els mestres cantaires

Per aquest període, Wagner ja havia escrit i estrenat Tannhäuser (1845), primera obra ja plenament alemanya, argument i personatges, però que no recull les inquietuds del moment. Immediatament després, però, treballa en altres dues, una acabada i l’altre un primer esborrany, en les que sí que apareixen aquestes inquietuds.

L’obra acabada és Lohengrin, el llibret del qual parteix de textos de la literatura medieval alemanya en els que es relaten les aventures del fill de Parzival. Avui, i portats per l’element més màgic que no pas místic del cigne i el miracle, possiblement no es para atenció en un altre element.

L’acció se situa al segle X al Brabant, Flandes. S’inicia amb un personatge històric, Enric I, gran duc de Saxònia que s’havia proclamat rei d’Alemanya, unint diversos territoris sota el seu poder. I com Deutschen König és presentat a l’òpera quan demana i rep homenatge d’obediència dels nobles de Brabant, a fi d’anar a defensar Alemanya dels hongaresos que l’han envaïda. Al final, i un cop fet el màgic miracle, l’obra acaba amb una força interessant proclama patriòtica sobre el futur d’Alemanya. “Mai més / ni en els dies més llunyans / arribaran victorioses a Alemanya / les hordes orientals”. Recordem que eren temps d’aspiracions a recuperar la unitat perduda feia segles.

L’esborrany és d’una comèdia, Els mestres cantaires de Nuremberg. Passa al Nuremberg del segle XVI i com en la versió definitiva, estrenada vint anys després, té dos protagonistes pertanyents a classes antagòniques: al segle XVI i al XIX. Un plebeu, el sabater Hans Sachs, personatge històric, i un cavaller, un junker... que reconeix i accepta la superioritat moral i artística, del sabater: l’art és superior a la nissaga, dirà al final el sabater al cavaller.

Però hi ha una cosa més de fons. El sabater proposa que en el concurs a celebrar, sigui el poble qui decideixi quina és la cançó guanyadora. No conec el text de l’esborrany, però sí cal destacar que en la versió definitiva, i sentint els escarafalls dels mestres cantaires per aquesta tan absurda idea –el poble, ignorant com és, no pot jutjar perquè no coneix les sagrades regles de la Tabulatura, diuen– Sachs els respon que seria bo demanar al poble un cop l’any la seva opinió sobre tan sagrades regles, que amb el pas dels temps podria ser que haguessin quedat antiquades: “Si voleu agradar al poble / crec que us seria més senzill / que permetéssiu que ell ens digui / si la nostra activitat els agrada”. Fins i tot vint anys després, data de l’estrena, la proposta de demanar, i acceptar, l’opinió del poble era una proposta revolucionària.

El febrer de 1847, aconsegueix una gran èxit amb una versió revisada d’Iphigénie en Aulide, de Gluck. Versió aclamada pels sectors que es podria dir progressistes, i no exclusivament en matèries artístiques, però, que serà durament criticada pels partidaris de treballar acatant la tradició establerta, als qui la seva originalitat com director, unida a les relacions en altres àmbits, començaven a inquietar d’allò més. En aquest moment ja s’havia establert, tant al teatre com dins de la Cort i en determinats àmbits ciutadans, un sector prowagner i un sector antiwagner. Amb unes discussions que començaven a anar més enllà del simple debat artístic.

Radicalització

Se situen aquestes topades com element decisiu de la radicalització política posterior. De fet, sempre havia tingut postures republicanes, que en aquells temps equivalien a democràtiques i antiabsolutistes. Més no pas de caire radical. Rienzi podia ser una expressió d’aquestes postures, i en circumstàncies normals la cosa no hauria anat més enllà, ja que es podien compatibilitzar amb les aspiracions a una monarquia constitucional d’altres sectors avançats de la societat. 

Eren temps moguts, però. A molts centres urbans de la Confederació Germànica havien arrelat les idees del socialisme utòpic vingudes de França. També s’anava conformant un complex moviment filosòfic, que anant més enllà feia una anàlisi dialèctica de la història. Als llocs on creixia la industrialització, els obrers havien començat a organitzar-se, rebent l’ajut de sectors intel·lectuals avançats. Els clubs de debat proliferaven, i les postures s’anaven radicalitzant...

En el cas concret del Richard Wagner, el xoc amb postures i formes de funcionament que s’havien aturat en el temps –i que ferien tant l’alta concepció que tenia tant de l’art com la de la seva pròpia vàlua–, el van anar situant cada cop més decididament, en el camp dels moviments d’oposició. No era pas una conversió, però. De fet, a París i a través de Heine havia tingut trobades amb exiliats alemanys, mantenint després correspondència amb Samuel Lehrs. A Dresden havia retrobat Heinrich Laube, l’amic de la seva germana Rosalie, que ara dirigia una revista de tall radical... I a més, podent escollir a la Cort amistats útils a la seva posició, al capdavall privilegiada, des del primer moment va preferir les de pensament avançat sobre altres que, més propers al rei, podien afavorir-lo.

I és en aquest context que el  kapellmeister del Teatre Reial comença a arribar a la conclusió que sols canviant el caràcter reaccionari de la societat avançarà l’art, pel qui tot conservadorisme és una rèmora. Arribat aquí, sols va faltar que el procés revolucionari de 1848-49.          

1848. L’esclat

Amb totes les variants que es vulguin, la Santa Aliança havia imposat arreu unes monarquies que anaven des del conservadorisme més estantís al pur i simple absolutisme, i que eren incapaces de respondre als desitjos de democratització i canvis de les ascendents classes mitges. L’alta burgesia, protagonista i beneficiària de la Revolució Industrial, ja havia establert un pacte amb les diferents corts, esdevenint part de la classe dominant. Però tot just allà on s’estava produint la Revolució Industrial, una nova classe, l’obrera, començava a crear formes pròpies d’organització, davant les quals, els governs pressionats pels grans industrials accentuaven les mesures de repressió. La situació era explosiva. Sols faltava que un detonant, i com sempre passa, ningú no ho va veure fins que hi va haver l’esclat. 

Al 1846-47 hi ha una molt mala collita arreu d’Europa, la qual cosa crea una gran depressió, que accentua la situació de pobresa existent. Les idees revolucionàries avancen. El desembre de 1947 Marx i Engels comencen a escriure el Manifest del Partit Comunista, i encara no l’han acabat que s’inicia la Revolució de 1848. En realitat, es tractava d’un conjunt de moviments que incendien mitja Europa, i que tenen un punt comú: abolir les autocràcies, reduir els poders de la noblesa, instaurar règims democràtics basats en una constitució, eleccions lliures, vot universal, llibertat d’impremta i de pensament, etcètera. En alguns punts de l’Imperi Austríac: Hongria, Bohèmia i territoris italians, hi haurà també un aspecte nacionalista; a bona part de la Confederació Germànica, un desig comú serà la reunificació territorial.

Hi ha diverses interpretacions sobre on va començar aquesta revolució. Avui es dóna com la més certa que va ser el 12 de gener, a Palerm. On als carrers es va iniciar una ample protesta de caràcter revolucionari contra Ferran II de Nàpols. Durament reprimida. Al mes següent, la revolució esclata a París. I pràcticament triomfa, aconseguint enderrocar el corrupte Lluís Felip, no sense llargues i dures lluites als carrers entre revoltats i exèrcit. Poc després és a Viena i Berlín que esclaten revoltes. Seguint nombroses ciutats de la Confederació.

A Berlín la lluita als carrers és dura i per primera vegada, i formant milícies, burgesia liberal i obrers lluiten junt durant quatre dies. El ben organitzat exèrcit prussià derrota les milícies ciutadanes i hi ha una repressió moderada. On el moviment és políticament més important, però, és a Frankfurt, teòrica capital de la Confederació. Malgrat totes les circumstàncies, a través d’un procés força democràtic que més o menys tolerat es fa a la majoria dels diferents estats de la Confederació, es forma una Assemblea Nacional. Saxònia es qui aporta més delegats. I en un llarg procés, de mesos, el 28 de març de 1849 s’aprova una Constitució en la que es contempla la formació d’un estat de caràcter federal, que inclogui tots els territoris alemanys excepte Àustria. Els delegats de caràcter republicà són minoritaris, i s’ ofereix la corona a Frederic Guillem IV de Prússia.      

Aquest la refusa, ja que no sols no pot acceptar les decisions d’un parlament que el faria esdevenir rei constitucional, sinó perquè està convençut que pot obtenir aquesta corona gràcies, per una banda, als desigs generals d’unificació, i perquè Prússia és l’estat més fort d’Alemanya, especialment ara que Àustria, l’únic rival possible, prou feina té amb alguns dels seus territoris.  Ara, aquest procés es coneix prou bé i es pot intentar sintetitzat en poques línies, però en el aquells moments va ser llarg i confós, des d’inicis de 1848 fins maig de l’any següent.

I és al llarg d’ell que Wagner recupera Mitologia Germànica de Jakob Grimm, i amb ella el mite de Siegfried. Establint un paral·lelisme entre el final del món dels déus, del Walhalla, i el final d’aquelles monarquies que també es creien eternes. Però això serà en el proper, i darrer, lliurament.

                                                                                                                      Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .