Els meus records del Liceu (II).

Al món de la música s’hi pot arribar per molts camins: des de l’escola, per tradició familiar, o a través d’iniciacions a espectacles. En el meu cas hi havia una tradició familiar: al meu pare li agradava la sarsuela i l’òpera i em portava algunes vegades a veure funcions. 

De menut tinc petits records d’espectacles de sarsuela vistos a teatres avui desapareguts, com són el Nou, el Còmic, l’Espanyol, que estaven al Paral·lel, el Principal, avui tancat i poc conservat, que està a la plaça del Teatre, a la Rambla i més tard al Calderón i el Barcelona, que estaven a la Rambla Catalunya, i a altres teatres sortosament encara oberts com el Victòria i l’Apolo.

En aquells anys, el Liceu va anar incrementant el públic i els abonaments estaven classificats en quatre torns: l’A, amb la funció que acostumava a ser dimarts; el B,  dijous, el C, dissabtes i el T, que era el de tarda, que sempre era el que estava més ple. Aquest era al que normalment anava jo.

Encara recordo la llibreta d’abonaments que tenia el Sr. Roca, on anava apuntant els que renovaven, d’una forma molt senzilla, però efectiva. La temporada era a vegades atapeïda, però, en estar concentrada en pràcticament tres mesos i amb pocs assaigs, facilitava la vinguda dels cantants, que podien alternar els seus compromisos amb altres teatres.

Aquests antecedents van fer que els primers anys m’interessés més pel repertori més tradicional i melòdic encara que, a mesura que anava profunditzant, vaig anar entrant en la resta del repertori operístic, més dens; i posteriorment en el món de la cançó clàssica i música simfònica.

El 16 de desembre de l’any 1952 el meu pare em va portar per primera vegada al Liceu. Suposo que encara portava pantalons curts i en tinc un record molt llunyà. Vaig conèixer el cinquè pis on, en aquella època hi havia algunes persones amb els bancs sense visibilitat seguint l’obra amb la partitura. Es representaven dues obres que durant molts anys han anat de bracet, les dues són curtes i es titulen Cavalleria Rusticana, del mestre Mascagni, i Pagliacci, de Leoncavallo. Cantaven entre d’altres Raimon Torres, un excel·lent baríton català que va fer una certa carrera a Itàlia interpretant sobretot papers wagnerians i Boris Godunov de Mussorgsky; i Lina Richarte, soprano, que va realitzar una interessant carrera a l’òpera i també a la sarsuela, va gravar la primera versió complerta de Cançó d’amor i de guerra, del mestre Martínez Valls, amb Manuel Ausensi, dirigits per Ricard Lamote de Grignon.

Hem de dir que l’època Pàmies es va caracteritzar per la presència de grans cantants i, precisament la temporada 1953-54 va ser el debut de Renata Tebaldi i començà el que ara és denominat “etapa Tebaldi”, però també el mateix any hi havia altres grans artistes i podem posar com exemple noms tan reconeguts a l’època com Francesco Albanese, Enzo Mascherini, Maria Caniglia, Aldo Protti, Caterina Mancini, Ebe Stignani, Mario del Monaco, Gianni Poggi, Mario Filippeschi, Giuseppe Taddei, Margherita Carosio, Paul Schöffler, Maria Reining, Max Lorenz, Gertrud Grob-Prandl, entre d’altres així com directors famosos com ara Eugène Bigot o Rudolf Kempe. Un es pregunta que costaria avui una temporada amb participants d’aquella categoria. I tot això ho feia un empresari quasi sol, al que sempre hem de recordar i agrair els noms que van actuar en el teatre en aquella època. Hem de recordar també, que en aquells temps es feien normalment tres funcions de cada obra i aquestes es feien molt seguides i intercalades: en un mes podies veure i escoltar cinc o sis òperes...

  1. cap mena de raó especial, aquella temporada no vaig veure cap òpera completa, però sí vaig assistir al quart acte de La gioconda, ja que vaig anar a buscar el meu pare i l’acomodador es devia compadir d’un noi, que hauria hagut d’esperar-se tot un acte per retrobar-se amb el seu pare, si no l’hagués deixat entrar. Com és normal, no recordo gaire res, però hi havia la gran Maria Caniglia, encara que segons els cronistes de l’època no va convèncer del tot, potser perquè estava ja al final de la seva carrera o per l’aparició de una figura com “la Tebaldi”: jove, fresca, amb una veu de vellut que hauria triomfat abans plenament. Aquell any també tornava Mario del Monaco, que no havia triomfat anys enrere i que ara amb Aida tornava a ser discutit. No seria fins que va interpretar Otello, que va convèncer plenament.

No hem d’oblidar que als teatres d’òpera (i el Liceu no era una excepció) sempre hi ha  hagut grups d’opinions contràries i aferrissats defensors de determinades tendències o cantants. Ja des del començament, entre els liceistes i els “cruzados” partidaris de la programació del Teatre Principal (italianistes i germanòfils), han existit les rivalitats entre Gayarre i Masini (que per cert els dos tenen un carrer al barri de Sants) o Lázaro i Fleta; característica que ha continuat durant molts anys, encara que darrerament l’únic que es discuteixen són els directors d’escena i les seves propostes.

Els fans arribaven a bravejar els cantants, sense tenir en compte el resultat artístic o també, pel contrari, voler protestar un cantant perquè era el rival del seu ídol. Això ho vaig poder constatar amb un vell amic meu, tebaldista de pro, que va protestar a la Callas el dia del seu recital al Liceu perquè en aquell moment eren les dues cantants que es feien competència.

El culte ala Tebaldi era tan intens que el grup d’admiradors l’anava a rebre a l’aeroport i estaven pendents d’ella durant tots els dies que estava a Barcelona. Aquesta adoració s’ha anat repetint en el temps amb artistes com Fiorenza Cossotto, Jaume Aragall, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Eva Marton i Edita Gruberova, entre d’altres.

La temporada 1954-55 va començar amb La forza del destino, de Verdi, amb un repartiment de disc, integrat per Renata Tebaldi, Ginno Penno, Giuseppe Taddei i Giulio Neri. La meva tornada al Liceu va ser amb la funció següent: Il barbiere di Siviglia, de la que recordo la brillantor vocal d’Aldo Protti i l’espectacular figura de Giulio Neri, que impressionava per la veu, l’alta estatura i el caràcter còmic que donava a Don Basilio. Pocs dies més tard vaig anar a veure Rigoletto, de Verdi. Em retrobava Protti vocalment espectacular, juntament amb un tenor que aleshores agradava molt: Gianni Poggi, amb una veu bonica, timbrada i valenta a la zona alta, amb una expressió poc variada. Amb ells una jove i guapa soprano Antonietta Pastori, amb una veu bella, però de limitada projecció i com a director trobàvem Angelo Questa, que segons sembla era una espècie de representant del teatre a Itàlia.

Entre les dues funcions es va produir les llegendàries funcions de La Bohème, protagonitzada també per un repartiment de disc (amb Tebaldi, Poggi, Ausensi i Neri, que recentment ha sortit en CD, amb una gravació fins ara desconeguda). Finalment i no sé molt bé per què (ja que aleshores era per mi una obra totalment desconeguda), vaig anar a veure La rondine, de Puccini, partitura menor del compositor amb un estil que pot semblar una opereta i on vaig sentir a una bona soprano, Elena Rizzieri i vaig descobrir Manuel Ausensi i la seva veu majestuosa i un centre molt dens.

Ausensi havia debutat al teatre el 30 de Desembre de 1947, on per celebrar el centenari de la inauguració del teatre es va programar la primera òpera representada al Liceu: Anna Bolena, de Donizetti, i en la que el baríton feia el paper de Rocheford. Des d’aquella nit, la participació d’Ausensi a les temporades del Liceu va ser contínua; amb molts rols diferents. Hi havien moltes estrenes, en recordo una que va ser molt peculiar ja que era un combat de boxa i es van fer assaigs en el desaparegut Price (lloc on es feien vetllades d’aquest esport). També participava en les obres espanyoles i en les de repertori on el baríton, encara que és important, no és el protagonista; fins que finalment, li van donar els grans rols de la seva corda.

Les temporades que feia l’empresa tenien una programació variada, on sortien els títols més famosos de Verdi, Puccini i Wagner, i també, però menys, Mozart o Rossini, que no eren tan habituals; alguna obra russa que sempre havia agradat molt i també hi havia un lloc per obres espanyoles i algunes estrenes i fou així que, aquell any, va estar  previst fer Peter Grimes, de Benjamin Britten, però finalment es va haver de suspendre per els problemes, que encara continuen, entre Anglaterra i Espanya, referits a Gibraltar. Sí que es va estrenar Jeane d’Arc au boucher, on la presència de l’actriu cinematogràfica Ingrid Bergmann dirigida teatralment per el seu marit Roberto Rossellini, va cridar l’atenció. I fora de temporada  una obra tan peculiar com Porgy and Bess, de Gershwin.

A finals d’aquella temporada hi va haver un gran esdeveniment: la presència de tot l’equip dels Festivals Wagner de Bayreuth a Barcelona. Hi van haver problemes amb l’escenari que estava obsolet, però l’esforç de molts va fer possible la representació de les òperes del compositor alemany amb les produccions ideades pels seus successors, i també van ser un esdeveniment ciutadà ja que es veien motius de Wagner per molts carrers. Desgraciadament per mi, encara no havia fet el meu bateig amb Wagner i no hi vaig assistir.

Crec que és un bon moment per fer un parèntesi i parlar de les temporades a partir de 1955-56 en un proper article, en les quals, la meva assistència va ser majoritària i vaig poder conèixer els grans compositors que fins aleshores no havia sentit en viu: Beethoven, Mozart, Wagner i Strauss, fet que em va permetre avançar en el coneixement de les grans partitures.

Albert Vilardell

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .