Els meus records del Liceu (I).

El Gran Teatre del Liceu i jo som vells amics. Si Déu vol, el 16 de Desembre del 2014 farà anys que vaig fer el meu debut com a espectador a l’esplendorós marc del teatre i vull recordar coses que he viscut en aquesta llarga relació amb el que, sens dubte, ha estat la meva segona casa, esperant que els anys no em facin alguna mala passada a la memòria.

Aquell Liceu era diferent del d’ara, tant físicament com estructuralment, encara que pel que fa a la Sala i a altres llocs com el Saló dels Miralls, la pròpia entrada amb la majestuosa escala, han estat bastant respectats amb la reconstrucció, després de l’últim incendi l’any 1994.

Antic Teatre del Liceu

Els canvis es van fer especialment a l’escenari, a la zona d’artistes i assaig i a la de serveis, on es va construir un edifici modern, que no desentona gaire amb la façana del teatre, d’estil molt adust.

Pel que fa a l’estructura, hem de pensar que el Liceu va ser edificat per la societat civil catalana i els propietaris feien funcionar la part artística mitjançant un empresari, que es jugava els seus diners i que rebia una determinada quantitat dels esmentats propietaris, a canvi d’aquest funcionament; aquests tenien dret a una sèrie d’entrades que a vegades venien, fent competència a la taquilla de l’empresari.

En aquelles dates figurava com empresari Josep Folgueroles i Arquer, i també hi havia Joan Antoni Pàmies, que anys més tard se’n faria càrrec tot sol i que va fer una tasca molt valuosa, avui poc recordada. Tenia un equip molt petit, on podies trobar la seva mà dreta: el senyor Masó, persona amb una entrega total; una secretaria molt eficient; el senyor Roca que es cuidava de la administració i la venda d’entrades; dues taquilleres que feien també altres tasques; el famós Pepe (no el futbolista) que ajudava una mica en tot, i segurament hi havia altres persones que permetien que l’activitat del teatre funcionés els mesos que estava obert.

En aquells temps, la programació del Liceu estava estructurada en tres parts: la temporada d’òpera que durava uns tres mesos (de novembre a gener o primers de febrer), la de Quaresma (on es feien concerts) i la de primavera (dedicada al ballet).

La programació estava basada en obres del repertori tant italià com alemany, així com estrenes, la majoria del primer país, segurament per un acord amb el govern italià, que donava alguna forma de subvenció i a canvi es donaven a conèixer els seus nous repertoris.

Hem de recordar que en aquella època, situació que va durar molts anys, el Liceu no comptava amb cap ingrés del govern central i havia de subsistir amb els seus propis mitjans, encara que, també s’ha de dir, els costos eren molt més baixos que en moments posteriors. L’orquestra i el cor del Liceu en aquella època eren contractats per temporades, és a dir, tres o quatre mesos, i després havien de viure d’altres coses, ja que en aquelles dates no hi havia el cobrament de l’atur. Molts músics complementaven la seva activitat amb l’orquestra de la ciutat. Hi havia pocs assaigs i tot plegat feia que els resultats no fossin especialment brillants, encara que en ocasions l’empenta d’un director feia aconseguir nivells més alts, com fou el cas del mestre francès George Sebastian, que treia resultats superiors.

També el cor estava en una situació semblant, tots els seus integrants tenien altres activitats. Per exemple, un amic del meu pare era pintor de “brocha gorda”. Per tant era difícil demanar-los uns grans resultats, encara que també hi havia moments en què se’ls veia motivats.

En aquella època, situació que va durar fins després de l’incendi, els ocupants dels pisos alts, (4t i 5è pis) no podien entrar per la porta principal i havien d’accedir al teatre per una escala que estava al carrer Sant Pau, on es formaven les famoses cues. Per aquesta raó els afeccionats d’aquells pisos no podien baixar a la platea, ni gaudir dels espais; però aquesta discriminació també es feia en altres teatres del món i ho vaig poder comprovar quan vaig assistir a una funció al Teatre Colón de Buenos Aires, el 2005, i havia una situació semblant.

Abans hem parlat de les cues i ara ho ampliarem una mica. El primer que haig de dir és que, en ser un teatre a la italiana (és a dir, circular), les localitats dels pisos alts (on es veia bé) eren poques (jo calcularia unes seixanta per pis). Tenien uns bancs de fusta, segurament bastant durs, però que la joventut i l’entusiasme per l’òpera feien que no es notés. En les dues parts centrals hi deurien cabre unes vint persones, encara que alguna vegada, si érem el grup d’amics ens havíem col·locat algun més.

Aquestes cues tenien unes normes: es donaven números, encara que mentre estàvem  al carrer eren més flexibles, però no quan entràvem a la famosa escala i pujàvem quasi fins el tercer pis, aleshores era molt difícil que algú es pogués colar pel control exhaustiu que hi havia entre nosaltres mateixos i quan algú volia baixar o canviar-se amb algú altre era molt vigilat. Les cues es prolongaven moltes hores. Per la funció de la tarda del diumenge acostumaven a començar, depenent de l’obra i dels cantants que l’interpretaven, a partir de les set o vuit del matí, o més d’hora i la funció començava normalment a les cinc de la tarda, però contràriament al que es pot pensar, no eren gens avorrides.

Recordo que el primer dia vaig agafar un llibre, que es deia Rupert de Hentzau, seqüela de El prisionero de Zenda, d’Anthony Hope, i no vaig llegir més de quatre pàgines. La raó és molt senzilla; en aquella època es parlava i discutia, civilitzadament, molt, i quan començaves a llegir sorgia una conversa dels que hi havia darrere teu, molt interessant, i que volies escoltar, llavors tancava el llibre i a gaudir de la conversa. Quan s’acabava, i no eren curtes, tornava a obrir al llibre i aleshores en sorgia una altra de les persones que tenia al davant, per exemple. Total, que el segon dia ja no vaig portar cap llibre.

Jo, com que vivia a prop, anava a casa per menjar alguna cosa, però la majoria de la gent feia l’àpat a la cua o amb un bar proper. Un dels dies que la cua va ser més llarga fou Aida, amb Renata Tebaldi. Recordo que el dia anterior, dissabte, feien La traviata, també en funció de tarda, i quan vàrem sortir, els meus companys de colla que havien vist La traviata un altre dia, ja estaven fent cua de nou.

 

Com es pot suposar, un grup de joves fent cua a l’escala del teatre feia una mica de xivarri per passar l’estona i algun estudiant de cant (un especialment després faria una llarga carrera en el món de la sarsuela) cantava i feia aguts, cosa que a nosaltres ens divertia; però no tant a la persona que vigilava el teatre que es deia Albert, molt bona persona, que de vegades ens amenaçava, de bones formes, de fer-nos marxar.

Una estona abans de la funció s’obria el pas a la gent que estava a l’escala, la qual, es posava a córrer per arribar al 4t o 5è pis, segons la seva localitat no numerada, per aconseguir els millors llocs. Si eres més ràpid podies aconseguir un millor seient, avançant sense cops a altres persones; però també és bonic recordar que es deixava passar abans a una o dues persones, que per la seva edat no podien anar tant de pressa.

He parlat de la colla, i crec que és important explicar-ho una mica. A finals dels anys quaranta o primers dels cinquanta van accedir al Liceu una fornada de gent jove, que poc a poc es van anar fent amics (les llargues cues ajudaven) i això va ser la llavor del que més tard seria  El grup de liceistes de 4t i 5è pis, que era (i és) un grup de persones, més aviat amics, que tenien en comú al seu amor per l’òpera. Dins aquest grup, es van crear, com apuntava abans, vincles d’amistat i fins i tot, en alguns casos, matrimonis.

Quan es parla d’aquest grup és bo recordar un dels seus impulsors, Felip Villa, que treballava en una sastreria propera al teatre i tenia una gran passió per l’òpera. Malauradament va morir jove, quan encara tantes coses li quedaven per fer. Aquest grup dóna des de fa molts anys un premi al Concurs de Cant Francesc Viñas i el dia del concert final fem un dinar on ens (re)trobem i continuem discutint com sempre.

En propers articles parlarem ja de funcions, repartiments i anècdotes passades en tants anys de relació amb el teatre i la seva gent.

Albert Vilardell

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .