L’Anell del Nibelung en el seu context (I)

I Presentació: el “problema” Wagner

Commemorant els 150 anys de la mort de Richard Wagner (1833-1883), el Gran Teatre del Liceu ha programat la representació dels quatre drames musicals, un cada any, que formen la tetralogia de L’anell del nibelung. A més d’una sessió prèvia amb la projecció de les dues parts del film Els nibelungs (1924) de Fritz Lang, sota guió de Thea von Harbou (sent element important l’adscripció política de la guionista).

Projecció sorprenent, en aquesta commemoració, ja que el guió del film parteix de la trilogia teatral Els nibelungs (1862) de Friedrich Hebbel, la qual parteix del poema èpic Nibelungenleid (segle XII) que ve a relatar simbòlicament la destrucció del regne de Burgúndia (més o menys l’actual Borgonya) pels huns al segle V. Res a veure, per tant, amb L’Anell wagnerià, com més endavant ja comentaré.

Tornant a la Tetralogia: l’obra pròleg, L’or del Rin, que ve a presentar el conjunt dels déus en el moment de la “inauguració“ de l’acabat de construir Walhalla –déus més aviat modestos i francament inútils, si ens ho mirem fredament– va ser representada l’any passat. I aquest any ho és la primera jornada, La valquíria, indiscutiblement la més intensament humana de les quatre obres: amb el gran vol intensament líric del Cant a la primavera que llança Siegmund; amb la tragèdia dels dos germans bessons; la sorpresa de Brünhilde –que sols coneix el humans en el seu aspecte de brutals guerrers ja morts–, davant la capacitat de sacrifici que pot arribar a generar en ells l’amor; i amb el comiat de Wotan a la seva filla predilecta, comiat en què un déu absolutament menyspreable, lladre, mentider, i també egoista i cruel cap els seus fills humans, Siegmund i Sieglinde, és capaç d’expressar un tan pregon sentiment de tendresa cap a la seva filla predilecta... que ell mateix ha condemnat.

A banda d’això, i altres coses de les que ja aniré parlant més endavant, és evident que L’anell del nibelung té matèria musical més que sobrada –pràcticament 15 hores de música!– per poder parlar de passatges heroics, de passatges lírics i de passatges purament simfònics, que formen, i són part d’una obra composada al llarg de 21 anys. En unes circumstàncies més que diverses i sovint adverses, però que té una lògica musical, un fil conductor sonor, que va des del llarg i immens calderó de quasi cinc minuts de durada amb què s’inicia L’or del Rin, fins el darrer cant de les Filles del Rin quan recuperen l’anell.

Cant que clou El capvespre dels déus i que enllaça tot just amb l’inici de L’or del Rin. Un fil conductor sonor que avança i es desenvolupa, sense que en cap moment es pugui tenir la sensació que el compositor hagi perdut el control del discurs musical. I sense, també, que en cap moment deixi d’haver un, o uns, leitmotiv que formant part d’un dens teixit musical i sempre en un continuat desenvolupament, deixin d’informar a l’oient què és allò que ens està dient, o que ens vol dir, Richard Wagner a través de la música.

I també d’una història que no es limita a ser un mer suport a la música –ell considerava que el compositor Wagner estava al servei del dramaturg Wagner–, sinó que vol parlar de moltes més coses. Del final d’un temps i d’una època. I de l’inici d’una de nova. Una història, una narració, en la qual es passa del món on regnen els déus al món on regnen els humans i els déus són destruïts tot just per l’acció d’aquells que ells havien engendrat. Una història que va començar a escriure’s en temps de revolta: l’estiu de 1848. Data definitòria del final d’una etapa històrica, la de la liquidació de les restes de l’ancien règime que encara perduraven a terres alemanyes, i l’inici d’una de nova, o això es pensava: la de la societat liberal composada per ciutadans i no pas per súbdits.

Va ser en aquell estiu, i sota l’impuls de l’entusiasme revolucionari, que va escriure’s un text, La mort de Siegfried, iniciant-se així una operació única en la història de la literatura, ja que el que seria la tetralogia de L’Anell del nibelung va començar a escriure’s per la que acabaria sent la darrera jornada, la que després rebria el títol d’El capvespre dels déus, en la que es descriu la destrucció definitiva del Walhalla i la mort dels déus i dels seus descendents. Després, s’escriuria Siegfried, després La valquíria, i finalment cap a vint anys després el pròleg, L’or del Rin, on es descriu l’origen de la tragèdia: la vergonyosa maniobra de Wotan robant l’or d’Alberich a fi de pagar amb ell la construcció del Walhalla. Un pròleg que acaba amb la triomfal entrada dels déus al gran palau travessant l’Arc de Sant Martí, mentre Loge diu: “Cap a la fi corren / els qui s’imaginen immortals.../ Quasi em fa vergonya / d’actuar entre ells...”. Paraules que defineixen amb prou claredat, què va voler dir el seu autor amb la tetralogia de L’anell del nibelung. Que no era pas cap intent d’exaltació dels vells germànics. Escandinaus concretament.

El “problema” Wagner

Sobre els elements musicals de la Tetralogia, com també de les altres obres de Wagner, s’ha escrit molt, moltíssim, per gent amb molts, moltíssims més coneixements i domini de la música que no pas jo... I també, però, força nicieses, quan no coses pitjors, quan es parla dels seus textos, intencions i idees, com quedava ben palès en les xerradetes de Roger Alié i Marcel Gorgori en el programa de Catalunya Música amb motiu d’aquest aniversari. Ara bé, a banda d’això, i bàsicament per culpa d’Adolf Hitler, un més que nefast admirador alhora que malpaïdor de l’obra de Wagner, la Tetralogia, i també el seu autor, ha acabat prenent unes connotacions, representant unes concepcions, radicalment diferents, fins i tot oposades, de les que van motivar l’origen de La mort de Siegfried, paradoxal –perquè va acabar sent la cloenda– punt de partida de la Tetralogia.

I això és tan així, que a la sala commemorativa dels bombardejos fets sobre Varsòvia per l’aviació alemanya, sense prèvia declaració de guerra, que està, o estava fa uns anys, a la reconstruïda Plaça del Mercat, s’hi passava constantment un documental on es podia veure els stukes nazis bombardejant la ciutat amb la Cavalcada de les valquíries com música de fons. La mateixa cavalcada que el paranoic i feixistoide tinent coronel d’Apocalypse Now posa als helicòpters nord-americans per bombardejar pacífiques aldees vietnamites... I esclar, per il·lustrar musicalment el final de l’Alemanya nazi, res més adient que la marxa fúnebre d’El capvespre dels Déus.

I per acabar el quadre de despropòsits, també tenim a Woody Allen repetint a les seves pel·lícules que sempre que escolta Wagner li entren ganes de bombardejar Varsòvia. Per més que sentint tant la lluminosa i divertida Els mestres cantaires de Nuremberg, com la fosca i tan influïda per misticismes filosòfics orientals Tristany i Isolda, que fins i tot acaba amb l’entrada o ascensió d’Isolda al nirvana, la veritat és que es fa molt difícil entendre d’on neix aquesta idea. Excepte entenent que es tracta d’un estúpid estereotip, esclar.

I els altius guerrers nibelungs

I encara hi ha altre estúpid estereotip: els nibelungs. Suposo que alguna vegada haureu llegit alguna frase com “amb pinta de guerrer nibelung“, per descriure algú amb convencional pinta d’ari, alt i ros. Fa anys, Miguel Marías anava més lluny i escrivia a El País, que a Venècia havia vist una noia... amb ”pinta de guerrera nibelunga“, confonent-la amb una valquíria. Noruega o islandesa, que no alemanya. I no fa gaires dies, Pedro Vallín a La Vanguardia, i fent una més que superficial anàlisi dels herois dels còmics usats una i altra vegada pel cinema, deia d’un, Thor, que és el nom escandinau del Donner germànic –el del martellet de L’or del Rin–, que és: “un estrany encreuament entre la virilitat d’una llegenda wagneriana i l’homoerotisme del Flash Gordon de Dino de Lauremtis”. (?)

Pobres nibelungs wagnerians! No pas els de Hebbel i Lang, com veurien amb sorpresa els qui per primera vegada van assistir a la projecció de la pel·lícula, sinó aquells fills de la boira: nans, deformes i pacífics, que viuen i treballen amagats sota terra forjant els metalls que després troben i usen els humans... Però encara hi ha més. Els estúpids wagnerians nazis, en una de les primeres tergiversacions d’un llibret en la història de l’òpera van fer esdevenir els dos nibelungs dolents, Alberich i Mime, en prototips dels jueus. Ignorant, expressa i hipòcritament que Hermann Levi (1839-1900), tot just jueu, fill d’una rabí i practicant del judaisme ell mateix, havia estat escollit per Wagner, ja massa malalt, per dirigir l’estrena del sacrosant festival sagrat Ho va fer bandejant el fidel von Bülov, a qui Wagner primer havia pispat la dona, i després dirigir aquella tan sublim estrena. Fet aquest darrer que mai no li va perdonar. Hermann Levi va ser un dels portadors del fèretre de Wagner. Primer a Venècia i després a Bayreuth, com deixeble destacat que havia estat del mestre. I ignorant també, que altre músic d’ascendència jueva, Mahler, havia plorat en assabentar-se de la mort del seu admirat mestre. De qui va ser més veritable continuador, que no seguidor, més que no pas els postwagnerians oficials.

He fet totes aquestes reflexions prèvies, perquè parlar seriosament de la Tetralogia és difícil, si passem de puntetes per damunt de tota la càrrega ideològica, i política, que s’ha bastit al seu voltant a partir de l’ascensió del nacionalsocialisme alemany i que, atenció, era absent fins aleshores. Ja que anteriorment, el debat era musical. I el desafortunat, i absolutament injust, pamflet El judaisme i la música, havia passat a l’oblit fins que el va desenterrar el britànic Houston Steward Chamberlain, teòric racista que ja mort Wagner feia vint anys es va casar amb la seva filla Eva.

Ara bé, dit tot això, darrera de L’anell del Nibelung sí que hi ha, efectivament, un element i una intenció política, progressista, revolucionària en el seu moment, la qual, curiosament, generalment s’ignora, o es deixa mig amagada per no molestar no se sap qui. I és que la Tetralogia no és pas l’exaltació de cap raça superior, la germànica, sinó que ben al contrari, és l’expressió de l’ensorrament definitiu d’un món que ja estava arribant al seu final: el de les grans i petites autocràcies que es consideraven a si mateixes com designades per Déu i que eren dominants en terres alemanyes.

Una intenció progressista i revolucionària de la que no era aliens, ben al contrari, gent com Mikhaïl Bakunin, el director d’orquestra i compositor Karl August Röckel, la soprano Wilhelmine Schröder-Devrient, i altres: amics personals i companys de debats, discussions i conspiracions polítiques, i després de barricada, d’aquell kapellmeister del Teatre Reial de Dresden que a partir de 1843 havia començat a destacar com a gran i original director d’orquestra, amb ben noves idees sobre la interpretació de les obres de Mozart i Glück, i sobre direcció escènica. I també com a inspirat compositor.

Per explicar i entendre tot això, cal situar tota aquesta història en el seu context. Cosa per la qual, aviso, caldran cinc o sis lliuraments més. Aviso.

                                                                                                          Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .